II.- LA SOCIETAT

2.1.- Els grups socials: lliures, metecs, periecs, esclaus... :

1.- El ciutadà lliure:

Per regla general, en el món grec el naixement proporcionava el dret de ciutadania. La condició de ciutadà s'aconseguia si el pare ja ho era, encara que en certs casos era necessari que la mare també ho fóra (cf. Pèricles). Este grup, el més nombrós dins de les ciutats gregues, el formaven els denominats ciutadans naturals.

La concessió de la ciutadania d'una πόλις a un estranger va constituir sempre una decisió excepcional; encara que era més freqüent que s'atorgara a un grup o comunitat abans individualment.

Una πόλις com Esparta, en canvi, va ser molt poc inclinada a compartir la seua ciutadania amb un foraster.

A partir del s.IV a.C. van proliferar entre els distints estats grecs els convenis de reciprocitat del gaudi de la ciutadania, la qual cosa hui s'anomena de doble nacionalitat, i que en l'Hél·lade rebia el nom d'isopoliteia. Esta mesura va ser relativament freqüent per a reforçar els llaços d'unió entre estats que posseïen interessos en comú.

Amb tot, el naixement en si no era suficient per a accedir a la ciutadania, perquè el nounat havia de ser reconegut públicament pel seu progenitor; encara que este podia ser exposat en algun camí. A Esparta, no obstant, era el Consell d'Ancians qui examinava la constitució física del bebé, que, si estava sa, l'autoritzaven per a la seua criança o, en cas contrari, era despenyat en un abisme de la muntanya Taigeto. A Atenes, la cerimònia de les Anfidromies, que tenia lloc entre el quint i sèptim dia després del naixement, indicava l'entrada oficial del nounat en la família, a més es presentava a la fratria (agrupació religiosa-política que inclou diverses famílies, però sense arribar a la φυλή, tribu).

L'educació que rebrà a rebre un xiquet varia totalment segons es tracte d'Esparta o d'Atenes. El jove espartà, a penes arribat a l'edat de set anys, entra en un sistema complex d'educació col·lectiva organitzada per l'Estat i dirigida per mestres i monitors, sotmés a exercicis regulars, a proves penoses ja una disciplina rigorosa. El jove atenés, en canvi, cap a l'edat de sis o set anys, deixava l'exclusiva companyia de les dones en el gineceu per a anar a escola, acompanyat d'un esclau anomenat παιδαγωγός, i era el γραμματιστής qui li ensenyava a llegir, escriure i a comptar, a més de les arts de la música i la gimnàstica. Als 18 anys, el jove compareixia davant de l'assemblea de tots els ciutadans que componien un δῆμος, els que examinaven si complia els requisits d'edat, interrogaven el candidat sobre els seus ascendents i l'inscrivien finalment en el registre del demos. Amb els registres dels distints demos es componia el panell de l'Assemblea. Els jóvens acabats d'inscriure als demos es convertien en efebs i iniciaven la preparació militar reservada als de la seua edat.

La majoria de les ciutats gregues es valia, per a distribuir als ciutadans, d'una sèrie de φυλαί (tribus), que originàriament era l'agrupació de diverses famílies relacionades entre si per llaços d'índole diversa. La percepció dels impostos als ciutadans es repartia de forma equitativa entre les tribus, per a què estes, al seu torn, ho descarregaren proporcionalment entre els rics, deixant exempts als que menys béns tenien. És el que es feia amb el sistema de litúrgies (gastos derivats d'una prestació substitutòria de servicis que l'Estat fixava als particulars) i amb l'eisfora (impost extraordinari per a operacions militars).

2.- Els metecs:

El cos de ciutadans, lluny de comprendre a la majoria dels habitants d'una ciutat o territori, constituïa una minoria privilegiada. Moltes ciutats admetien com a ciutadans a aquells estrangers que s'establien de forma permanent per a desenvolupar qualsevol activitat. Estos estrangers (ξένοι), majoritàriament grecs procedents d'altres ciutats, encara que també va haver-hi grups de bàrbars (βάρβαροι), van ser tan importants en època clàssica que moltes ciutats van establir per a ells estatuts especials. Van rebre el nom de μέτοικοι, metecs, “els cohabitants”.

Esparta, no obstant, mai va autoritzar als estrangers a residir en el seu sòl. No obstant, les democràcies, que afavorien el treball artesanal i el comerç, van obrir les seues portes als estrangers en excel·lents condicions, com va ser el cas d'Atenes.

Una vegada estos foren presentats davant de les autoritats i empadronats, podien exercir immediatament els seus oficis i disfrutar d'una sèrie de drets. Encara que no tenien drets polítics, per la qual cosa no tenien accés a les magistratures ni a formar part de les Assemblees ni tindre un matrimoni legítim amb una dona atenesa, sí que podien, en canvi, iniciar lliurement qualsevol activitat i beneficiar-se dels mecanismes econòmics. Per això, la majoria dels metecs eren persones que dominaven treballs manuals i produïen articles en els seus tallers o es dedicaven al comerç.

Els metecs participaven així mateix en nombroses litúrgies, com la coregia. I ja des del segle VI a.C. la integració d'este sector de la població va ser total. La ciutat els distingia sovint amb recompenses, que anaven des de simples elogis fins al dret a la propietat immoble i, inclús, a la concessió del dret de ciutadania (cf. Lísies). Al seu torn, els metecs van ser sempre generosos, ajudant a l'Estat amb diners i crèdits, inclús amb la seua sang, donant mostres d'una fidelitat absoluta.

3.- Els periecs:

Un grup especial de no-ciutadans dins d'algunes πόλεις el van constituir els denominats περιοίκοι (periecs). L'existència d'estes poblacions es troba documentada en algunes ciutats com Esparta. Els periecs constituïen comunitats instal·lades en les zones perifèriques de Lacònia. No eren ciutadans, encara que tenien autonomia administrativa i política pròpia. Residien en xicotetes viles i aldees i podien dedicar-se lliurement als treballs agrícoles, artesanat i comerç, la qual cosa els permetia adquirir riqueses. Pareix que estes societats no pagaven cap impost, però sí que tenien l'obligació de servir en l'exèrcit espartà.

4.- Els esclaus:

La condició d'esclau era la mateixa en tot Grècia, excepte els ilotes espartans. L'esclavitud era una institució admesa per tots. Utilitzar la seua força corporal era el millor servici que d'ells podia obtindre's; de fet, en els registres eren inventariats com a simples objectes o béns mobles.

La guerra era la font principal del subministrament d'esclaus: els presoners fets durant les operacions militars, sobretot les poblacions civils de dones i xiquets. Era freqüent, no obstant, que una part d'estos esclaus fóra rescatada per compra dels seus familiars, amics... En la majoria de les grans ciutats gregues, els esclaus eren indígenes capturats o bé gents nascudes ja en condició servil.

El destí dels esclaus no era el mateix. Uns, sobretot les dones, romanien en les casa i s'ocupaven de tasques estrictament domèstiques, alguns treballaven en el camp ajudant al seu amo, altres rebien l'encàrrec d'administrar una botiga o indústria. Un altre sector treballava en la producció artesanal. Però, el pitjor destí era el dels esclaus portats a les pedreres i a les mines.

El futur de l'esclau, en efecte, depenia per complet del seu amo. El serf no tenia personalitat, inclús tots els diners que l'esclau aconseguira havia de passar a les mans de l'amo. En la pràctica, el tracte donat als esclaus va procurar suavitzar-se tant per a evitar pràctiques de deserció com per interés general de la societat (alçaments generalitzats). Els costums atenesos van introduir algunes mesures protectores que defenien els servents de la violència excessiva. Ben sovint se'ls va tractar com a criats i amb gran familiaritat. Alguns aconseguien la manumissió gràcies a la bondat dels seus amos o per l'autorrescat, convertint-se en metecs.

En totes les ciutats gregues existia, a més, una xifra d'esclaus que eren propietat de l'Estat. Les seues funcions eren molt diverses: d'una banda, estaven els obrers i, d'un altre, aquells que exercien funcions públiques com a carcellers, botxins, etc.

Especial menció requerixen els ilotes, que era un altre grup de la població espartana. La labor d'estos era la de ser esclaus de les terres dels ciutadans espartans de plens drets, que, inclús, quan un espartà heretava una terra, també, heretava els ilotes adscrits a eixa porció de terreny.

2.2.- La situació de la dona:

1.- La dona grega:

La dona grega del període clàssic estava exclosa dels assumptes de la πόλις. Mare i dona de ciutadans, ella mateixa podia ser ciutadana o no ciutadana, esclava o lliure, però caldria dir que mantenia un to menor respecte a l'home. En el fons, era considerada una eterna menor d'edat, controlada sempre per un baró, relegada a les labors de l'interior de la llar i a l'administració de la hisenda i, sens dubte, subjecta a sospita respecte a la seua fidelitat.

La major llibertat que es pot apreciar en el cas de la dona espartana, enfront de l'atenesa, era la seua aparent independència social i política de qualsevol home. A més, amb més temps per a si mateixa, la dona espartana podia dedicar moments del dia a cura del seu cos mitjançant l'exercici i l'entrenament físic.

El paper principal de la dona, des del punt de vista polític, va ser el de proveir a la seua pàtria dels futurs ciutadans necessaris per al bon funcionament de la mateixa. La seua funció era, sens dubte, important i havia de completar-se proporcionant-los als fills barons una bona educació. La dona grega estava exclosa del món masculí, quedant tancada en el gineceu (estança reservada per al sexe femení), de la que no eixia excepte per a participar en alguna festa religiosa.

En eixe paper d'ama de la llar i administradora de les seues riqueses, dels seus esclaus i de l'alimentació de tots els seus membres, la dona no podia equivocar-se. Així la mostra Xenofont en el seu Econòmic. Tenia ajudants, esclaves domèstiques.

La fidelitat del baró respecte a la seua esposa radicava en respectar-li la seua condició de dona legítima, conforme a la promesa del matrimoni. Les altres dones amb què el marit podia intimar sense atemptar contra la seua situació d'esposa principal i de mare, encara que ella sí que havia de ser-li fidel, eren:

- La παλλακή o concubina: era molt freqüent la relació dels hòmens amb concubines o amants estables, que, inclús, podien ser acollides en casa. Se les exigia fidelitat, i els fills de la relació podien ser reconeguts, encara que sempre per darrere dels legítims. Estes dones estaven reservades per al cuidat del cos.

- La ἑταῖρα: L'hetera estava educada per a acompanyar els hòmens a on esposes i concubines no podien anar: simposis, reunions de societat diverses. La seua preparació intel·lectual era molt superior a les de les altres dones. De fet, eren les úniques dones que podien accedir a una educació tan o més completa que un home. Un exemple va ser Aspasia, de la que Pèricles es va enamorar i, segons es compta, va ensenyar el mètode de la maièutica a Sòcrates. L'origen era el propi de dones exposades per son pare al nàixer. Este tipus de dones estaven reservades per al plaer, quasi més intel·lectual que carnal.

- La πορνή o prostituta: Les prostitutes podien trobar-se en el carrer o en els temples. Estes últimes estaven consagrades a la divinitat i amb els diners que aconseguien mantenien el temple. Per això eren més privilegiades que les que es trobaven en el carrer.

2.- La dona en la literatura grega:

La misogínia general que es respirava a Grècia la trobem també al llarg de tota la literatura grega. Comencem amb Hesíode, quan parla de Pandora com a principi de tots els mals. Un altre representant és Semònides amb el seu “Iambe a les dones”, on va comparant la dona amb distints animals, quedant-se només amb la dona-abella, perquè és treballadora. Passaríem, posteriorment, al gènere teatral, on autors com els tràgics Sòfocles i Eurípides posen a dones al capdavant de les seues obres, com Antígona, Electra, Medea, Hècuba, Les Troianes… En realitat, la dona, per als tràgics, només lluita per defendre la seua relació en el llit, encara que a vegades alguns textos facen la impressió de tot al contrari. No és res estrany, per consegüent, que tradicionalment Eurípides haja sigut considerat un defensor de les dones i inclús se li done el nom de feminista. Però ja en la seua època va ser molt criticat i prova d'això són Les Tesmofòries d'Aristòfanes.

Entre les comèdies de temàtica femenina el millor autor de referència, sens dubte, és Aristòfanes amb obres Lisístrata, Les Tesmofòries, Les Assembleistes. En estes obres Aristòfanes mostra com el poder atenés ha caigut de forma estrepitosa, l'única solució del qual és un món al revés, on governen les dones. Evidentment la seua posició és clarament irònica del moment en què viu.

D'altra banda, tenim dones, ja no objectes de literatura, sinó qui la creen. És el cas de la poetessa de l'illa de Lesbos, Safo (ss. VII-VI a.C.), qui estava al comandament d'un cercle de donzelles aristòcrates de la costa jònica, on es veu una situació un tant diferent de la de les dones d'Atenes, per exemple. Safo, docs, va arribar a estar i ho continua estant entre els grans poetes de l'època, cantant als sentiments, a la nostàlgia, al desesper i a l'amor. Però trobem, també, altres noms de poetesses, com el de Corina, Telesil·la, Ánito, Praxila… Dones que, al contrari a la misogínia general de Grècia, van jugar en la seua època un paper de cert pes.

3.- El matrimoni:

L'entrega d'un dot era el que distingia el matrimoni legítim del concubinat. El casament o himeneu començava amb un acord entre famílies, en el que la nóvia no tenia ni tan sols que estar present. Tal acord es ratificava en un banquet en casa de la nóvia el mateix dia de la celebració del matrimoni. A l'arribar la nit, una alegre processó traslladava o acompanyava els nóvios a casa del marit.

Els matrimonis de conveniència per part de l'home per a aconseguir entrar en una determinada família, per a adquirir el poder, estan testificats; encara que el normal era que les unions s'acordaren entre el pare de la nóvia i la família del nóvio o, inclús, amb el propi nóvio. Este arribava al matrimoni a molta major edat que la seua esposa, quan ja havia complit part de la seua missió guerrera. Ella era quasi una xiqueta, acabada d'entrar en la pubertat (c. 15 anys), de manera que el seu caràcter, les seues formes d'actuar en la llar i les seues idees resultaven marcades per la voluntat i els gustos del seu marit, qui la modelava a imatge i semblança seua.

La boda feia que la dona s'integrara en el γένος del marit i abandonara el seu, tant a nivell social com religiós. Rebia el seu dot en el moment de la boda.

El ritual de la boda se celebrava en la casa davant del déu domèstic. El pare de la jove l'entrega al nóvio, la qual anava des de sa casa a la d'este en un carro vestida de blanc i davant d'ella anava una torxa i es cantaven cançons amb la tornada: Oh hymeneu, hymeneu. La jove simulava un rapte, cridava i les seues amigues la defenien. El marit, d'alguna forma, l'obligava a entrar en sa casa alçant-la en braços. Abans l'esposa era regada amb aigua lustral i tocava el foc sagrat. Els esposos, llavors, distribuïen una coca, un pa i algunes fruites.

4.- El divorci:

El divorci era habitual en Època clàssica. L'únic impediment era que el marit havia de tornar el dot. El marit podia repudiar la dona en qualsevol moment i sense raó aparent, no necessitava testimonis. La dona, en canvi, havia de sol·licitar-ho per escrit a l'arcont explicant les seues raons. Les dones que s'atrevien a plantejar esta situació eren molt criticades.

El divorci no necessitava de l'acord dels dos esposos i inclús el pare de l'esposa podia separar-la per a fer-la tornar a casa o per a casar-la amb un altre. El marit, també, podia casar-la amb un altre. El divorci, aleshores, comportava la restitució del dot excepte en casos d'adulteri.

El matrimoni grec podia trencar-se per tres raons:

- el repudi del marit, que no necessitava cap raó i que comportava la devolució del dot.

- l'abandó del llit per part de la dona, molt mal vist per la societat.

- la interrupció del matrimoni per decisió del pare de la nóvia.

Açò últim ocorria si la dona encara no havia tingut fills. Si esta no tenia pare, el divorci podia fer-lo el seu familiar més pròxim. Si una dona no tenia germans al morir son pare, era adjudicada al parent més pròxim com a esposa i amb ella l'herència. Per això este, inclús, podia interrompre el matrimoni. L'hereva sense diners corria el risc de ser abandonada pel seu marit al tindre un fill, per això, la legislació obligava el marit a mantindre almenys tres relacions sexuals al mes.

El primer legislador atenés fou Dracó i la llei més important que va promulgar va ser la que prohibia la venjança privada per danys patits i va establir tribunals per a això. Però hi havia una excepció: es podia assassinar a qui fóra sorprés mantenint relacions sexuals amb l'esposa, mare, filla o concubina d'algú i sense que haguera oferit una compensació abans per això.

La dona, en cas d'adulteri, no era castigada perquè s'adduïa que no tenia consciència d'això i que la culpa era sempre de l'home que l'havia seduït. La dona es mantenia legalment com una xiqueta per a tota la vida. Els únics que la podien castigar eren els hòmens de sa casa.

L'adúlter, si no era sorprés in flagrenti, podia ser castigat a ser exposat públicament a penes com la de l'afaitat públic del borrissol púbic, costum femení de l'època i infamant per a l'home o el ser violat amb un rave.

En altres ciutats l'adúlter podia ser cegat o exposat públicament per a escarni. Només en Gortina, ciutat dòria, era castigat amb una multa i és que les dones dòries i, en concret, les espartanes eren molt més lliures que els atenesos.