I.- HISTÒRIA

1.1.- Institucions de la Democràcia atenesa: Assemblea, Consell, arconts, pritans, sistema judicial:

Després de la desaparició de l'antiga monarquia atenesa (principis del s.VII a.C.) i la successiva actuació legislativa de Dracó (s.VII a.C.) i de Soló (s.VI a.C.), es va produir un cert equilibri social, que va fomentar el comerç i la indústria, augmentant la capacitat econòmica de la classe mitjana atenesa.

D'altra banda, gràcies al suport dels grups populars, sobretot de la classe mitjana, Pisístrat va instaurar la tirania a Atenes i va afavorir els llauradors realitzant una reforma agrària. Va dur a terme, també, nombroses obres públiques, que van donar treball i ingressos a molts ciutadans, va millorar la llei i el valor de la moneda.

A la seua mort, li van succeir els seus fills, Hiparc i Hipies, qui, a la mort del primer, va endurir el règim tirànic. Però este va ser expulsat per Clístenes amb el suport de la major part del poble atenés i de l'exèrcit espartà.

Derrocada la tirania, Clístenes (510 a.C.) va elaborar un plantejament social inspirat en la isonomia (igualtat legal). Va establir una nova constitució, que va substituir a la de Soló i va fer enginyoses i complexes reformes, com el repartiment de l'Àtica en cent δῆμοι (demos), que formaven deu tribus o φύλαι I cada una d'estes en tres τριττύες (tritías): costa, muntanya i plana central. A més, va fer reformes en els diversos òrgans de govern.

La comprensió, doncs, dels mecanismes de les institucions que regixen la democràcia atenesa en els segles V i IV es veurà facilitada si es té en compte que pràcticament tots els òrgans de govern, junt amb les activitats jurídiques i militars, estan oberts a tots els ciutadans atenesos.

Els òrgans de govern eren la Ἐκκλησία (Assemblea), la Βουλή (Consell) i el Ἄρειος Πάγος (Areòpag).

El Consell (Βουλή): estava format, a partir de Clístenes, per 500 membres, βουλευταί. Estos 500 ciutadans, tots majors de 30 anys, eren triats per sorteig, anualment, a raó de 50 per cada una de les 10 tribus. Només es podia ser conseller, βουλευτής, un màxim de dos vegades en la vida. Els consellers de cada tribu s'allotjaven en un edifici circular assetjat en l'àgora durant una desena part de l'any: Pritania, d'ací el nom de pritans (πρυτάνεις). Estos s'encarregaven de preparar l'orde del dia de les sessions diàries del ple de la Bulé en el βουλευτήριον, i de les quatre assemblees ordinaries de cada pritania. La Bulé exercia un poder de control sobre els assumptes que arribaven a l'Assemblea i s'encarregava de coordinar i supervisar tota activitat política, religiosa, econòmica i jurídica.

L'Assemblea (Ἐκκλησία): Era la reunió de tots els ciutadans majors de 20 anys en possessió de plens drets. Es reunia, generalment, cada nou dies, encara que també hi havia reunions extraordinàries. Perquè haguera quòrum es necessitava una assistència mínima de 6.000 ciutadans. Com a màxim òrgan de decisió i discussió, els acords de l'Assemblea es prenien per mitjà de vot a mà alçada. Per a l'execució dels decrets acordats (ψηφίσματα) comptava amb l'auxili de la Bulé. L'Assemblea Popular només podia debatre els assumptes que la Bulé li preparava per endavant, però al seu torn podia ordenar als buleutas que li presentaren un determinat assumpte per a la reunió següent.

L'Areòpag (Ἄρειος Πάγος): Era en part consell polític i en part tribunal judicial. Formaven part del mateix, amb caràcter vitalici, tots els exarconts. La seua enorme importància politicojudicial va ser decaient. A partir d'Efialtes, la major part de les seues prerrogatives van passar a la Bulé i als tribunals ordinaris.

Respecte a les magistratures, estes solien cobrir-se per sorteig entre els ciutadans presentats pels δῆμοι. Els càrrecs duraven un any, i no eren renovables (excepte els militars, renovables indefinidament). L'elecció es realitzava a la primavera. Els ciutadans prenien possessió dels seus càrrecs al juliol.

Per a poder entrar en funcions, els candidats electes havien de superar favorablement un examen (δοκιμασία) davant d'un tribunal sobre qüestions que asseguraven la seua impecable ciutadania. Els magistrats podien ser cessats i, en el terme de 30 dies després d'haver cessat del seu mandat, els magistrats estaven obligats a sotmetre's a un procés de rendició de comptes.

Entre totes les magistratures ateneses destaquen per la seua importància els arconts (ἄρχοντες) i els estrategs o generals (στρατηγοί).

Els Arconts: els nou arconts presidien les eleccions i sortejos de qualsevol tipus, si bé cal distingir entre les funcions de cada un dels tres arconts principals (epònim, rei i polemarc) i aquelles que corresponien al col·legi dels sis tesmotetes:

- L'arcont epònim (ἐπώνυμος): donava el seu nom a l'any i era el màxim responsable dels tribunals judicials i tenia a càrrec seu l'organització de les festes Dionisíaques.

- L'arcont rei (βασιλεύς): tenia funcions religioses, com la direcció dels misteris d'Eleusis i podia actuar d'assessor en processos judicials d'impietat i assassinat.

- L'arcont polemarc (πολέμαρχος): organitzava les pompes fúnebres dels caiguts en la guerra i s'ocupava dels juís en què es veien implicats metecs i estrangers.

- Els sis tesmotetes (θεσμοθέται): vetlaven pel compliment de les lleis i s'encarregaven de la seua fixació per escrit. Assenyalaven els dies d'actuació dels tribunals i classificaven la competència sobre les distintes causes judicials, reservant-se les concernents a la seguretat de l'estat i al poder legislatiu. Finalment, presidien el sorteig per a l'elecció de nous arconts, la δοκιμασία dels magistrats electes i la rendició de comptes dels estrategs.

Els estrategs: eren deu, triats en l'Assemblea, a mà alçada entre tots els ciutadans. Actuaven en les reunions celebrades en el στρατηγεῖον. Les seues funcions els proporcionaven determinats privilegis i es convertien en permanents gestors oficiosos de la diplomàcia. Des del punt de vista jurídic, intervenien en les causes pròpiament militars i en aquelles que incidien en la força militar de la ciutat.

Trobem, també, altres institucions polítiques i judicials:

Àrbitres públics i privats: qualsevol tipus de conflicte podia ser resolt per un àrbitre públic (triat per un magistrat) o privat (triat per les parts en conflicte): διαιτητής. Els àrbitres eren ciutadans majors de 60 anys, residents a Atenes i que no hagueren sigut triats per a un altre càrrec. L'àrbitre intentava la reconciliació entre les parts i, si ho aconseguia, dictava sentència, i, en cas de no haver-hi solució, passava als tribunals ordinaris.

Jutges (δικασταί): eren 6.000 ciutadans de plens drets, majors de 30 anys, triats per sorteig. Estos 6.000 es repartien en 10 seccions (δικαστηρία) integrades per 600 jutges procedents a parts iguals de cada una de les 10 tribus. Els jutges rebien un salari per cada dia d'actuació.

Les Litúrgies: a més d'una sèrie d'impostos indirectes per a ciutadans i metecs (φόρος), els ciutadans rics tenien l'obligació moral d'emprar part de les seues riqueses en benefici del bé públic. Esta obligació estava perfectament regulada per les litúrgies (λῃτουργίαι), “servicis a la comunitat”, per mitjà dels quals la polis els imposava córrer amb determinades càrregues. Entre altres, estes eren la χορηγία (obligació de córrer amb tots els gastos d'un cor per a les representacions teatrals) i la τριηραρχία (obligació d'equipar una nau).

El servici militar era una obligació per a tots els ciutadans i metecs. Als 18 anys, els jóvens atenesos eren reclutats com “efebs” i rebien educació militar durant dos anys. Després del període d'efebia, el ciutadà atenés ja podia participar plenament en l'Assemblea, on es decidia en cada cas l'amplitud dels reclutaments per a les campanyes de l'exèrcit. Com cada soldat havia de pagar el seu armament, la participació en qualitat d'hoplites o genets mostrava la situació econòmica de tals ciutadans. Les tropes lleugeres eren elevades amb menor freqüència. En la marina es donaven els majors contrastos. Anava a càrrec dels ciutadans més rics l'equipament de les trirrems (naus de 174 remers distribuïts en tres files a cada costat), mentres que els ciutadans més pobres van tindre sempre en la flota un mitjà molt important de guanyar-se la vida com a tripulants.

1.2.- Guerres Mèdiques:

1.2.1.- Antecedents:

En les costes occidentals d'Àsia Menor, es trobaven colònies gregues, que es dedicaven principalment al comerç, aconseguint desplaçar en este aspecte als fenicis. La prosperitat i independència d'estes ciutats jòniques va acabar quan van caure l'una darrere de l'altra en mans del rei Cres de Lídia, sent obligades a pagar tribut.

La situació va empitjorar quan el regne de Lídia va caure en mans del rei persa Cir, en el 546 a.C, seguint les ciutats gregues el mateix destí.

Posteriorment, el rei persa Darius I va governar les ciutats gregues amb tacte i procurant ser tolerant. No obstant, com van fer els seus antecessors, va seguir l'estratègia de dividir i véncer, recolzant el desenvolupament comercial dels fenicis, que havien sigut anteriorment sotmesos al seu imperi, i que eren rivals tradicionals dels grecs.

A més d'açò, els jonis van patir més colps, com la conquista del seu florent suburbi de Nàucratis a Egipte, la conquista de Bizanci, clau del Mar Negre, i la caiguda de Síbaris, un dels seus majors mercats de teixits i punt de suport vital per al comerç.

D'estes accions va sorgir un ressentiment contra l'opressor persa, sentiment que va ser aprofitat per l'ambiciós tirà de Milet, Aristàgores, per a mobilitzar a les ciutats jòniques contra l'Imperi Persa, l'any 499 a.C.

Aristàgores va demanar ajuda a les metròpolis de l'Hél·lade, però només Atenes, que va enviar vint naus (probablement la mitat de la seua flota) i Erètria (en l'illa d'Eubea), que va aportar cinc naus, van acudir en la seua ajuda, no rebent cap ajuda d'Esparta. L'exèrcit grec es va dirigir a Sardes, capital de la satrapia persa de Lídia, i la va reduir a cendres, mentres que la flota recuperava Bizanci. Darius I, enardit, va manar al seu exèrcit, que va destruir a l'exèrcit grec a Efés, i va afonar la flota hel·lena en la batalla naval de Lade.

Després de sufocar la rebel·lió, els perses van reconquistar l'una darrere de l'altra les ciutats jònies, i després d'un llarg assetjament van arrasar Milet, morint la major part de la població en batalla, i sent esclavitzats els supervivents, i deportats a Mesopotàmia.

 

1.2.2.- La Primera Guerra Mèdica (490 a.C.):

Després del dur colp Donat a les polis jònies, Darius I es va decidir a castigar a aquells que havien auxiliat els rebels, encarregant la direcció de la represàlia al seu nebot Artafernes i a un noble anomenat Datis.

Mentrestant, a Atenes alguns hòmens ja veien els signes de l'imminent perill. El primer d'ells va ser Temístocles, triat arcont el 493 a.C. Temístocles creia que l'Hél·lade no tindria salvació en cas d'un atac persa, si Atenes no desenvolupava abans una poderosa marina.

D'esta manera, va fortificar el port d'El Pireu, convertint-ho en una poderosa base naval, però Milcíades es va oposar, perquè considerava que els grecs havien de defendre's primer per terra. Els atenesos van decidir posar en les seues mans la situació, enfrontant així la invasió persa.

La flota persa es va fer a la mar en l'estiu de 490 a.C, dirigits per Artafernes, conquistant les illes Cíclades i posteriorment Eubea, com a represàlia a la seua intervenció en la revolta jònia. Posteriorment, l'exercite persa, comandat per Datis, va desembarcar en la costa oriental de l'Àtica, en la plana de Marató, lloc recomanat per Hipies (anterior tirà d'Atenes) per a oferir batalla, per considerar-la el millor lloc perquè actuara la cavalleria persa.

La batalla de Marató (setembre de 490 a.C.):

Milcíades, avisat del desembarcament persa, va increpar els atenesos a fer-los front. Van enviar al corredor Filípides a Esparta per a sol·licitar ajuda, recorrent a cavall 220 quilòmetres en un dia. Els espartans van prometre enviar ajuda, però, per raons religioses, no podrien fer-ho sinó fins a sis dies després. Milcíades no podia esperar tant de temps, i es va llançar a l'atac contra els perses amb els efectius amb què comptava. Les xifres dels atenesos fluctuaven probablement entre els 10.000 o 15.000 combatents, i les forces perses amb uns 20.000.

Els grecs es van acostar als perses, els que van respondre amb una pluja de fletxes, eludint els grecs estes al precipitar-se contra l'enemic, aconseguint així forçar la disposició en tancades formacions dels perses, que impedien l'ús de la cavalleria.

Esta acció va resultar determinant, perquè els perses no podien fer molt contra les llargues llances de les forces hoplites, preparades per a un combat cos a cos, ja que els seus arcs no els servien, i els sabres, punyals i espases curtes no podien fer gran dany als grecs protegits amb cuirassa. Els perses van oferir, no obstant, una gran resistència, aconseguint trencar en un moment el cercle grec, però reagrupats els flancs hel·lens, estos últims els van posar en fuga fins al lloc del desembarcament, on es va entaular l'última partix del combat.

Els atenesos van capturar set naus, però eren insuficients per a tallar la retirada de l'exèrcit enemic, que va ser totalment massacrat. Les tropes perses, derrotades, van tornar a Àsia, però això no significava que estiguera solucionat el problema entre perses i grecs, perquè prompte esclataria una nova guerra.

Filípides, segons conta la llegenda, va ser manat per Milcíades a recórrer els 48 quilòmetres que separaven a Marató d'Atenes per a anunciar la victòria grega. Després d'anunciar la victòria amb la frase "Alegreu-vos, atenesos, hem vençut!", es va afonar per l'esforç i va morir.

1.2.3.- La Segona Guerra Mèdica (480 a.C.):

El victoriós Milcíades va voler aprofitar el moment de glòria per a expandir el poder d'Atenes en el Mar Egeu, per la qual cosa poc després de Marató va enviar una part de la flota contra les illes Cíclades, sotmeses encara pels perses. Va atacar l'illa de Paros, exigint al seu habitants el tribut de 100 talents, i al negar-se la ciutat li va posar setge, però la defensa va ser tan àrdua que els grecs van haver d'acontentar-se amb uns pocs saquejos. Este pobre resultat va començar a desil·lusionar-los respecte a Milcíades, arribant a veure'l, inclús, com un tirà que despreciava les lleis.

Els enemics de Milcíades el van acusar d'haver enganyat al poble i el van sotmetre a procés. Se li va declarar culpable, condemnant-lo a pagar l'elevada suma de 50 talents. Poc després moriria a causa de les seues ferides. Seriosa ara Temístocles qui prendria les regnes d'Atenes

L'any 481 a.C, els representants de diferents polis, encapçalaments per Atenes i Esparta, van firmar un pacte militar (συμμαχία) per a protegir-se d'un possible atac de l'Imperi Persa. Segons este pacte, en cas d'invasió correspondria a Esparta la tasca de dirigir l'exèrcit hel·lènic.

Després de la mort de Darius, el seu fill Xerxes va pujar al poder, ocupant-se de reprimir revoltes a Egipte i Babilònia, i preparant-se per a atacar els grecs. Abans havia enviat ambaixadors a totes les ciutats gregues per a demanar-los submissió. Moltes illes i ciutats van acceptar, però no Atenes i Esparta.

 

La batalla de Termòpiles (480 a.C):

El poderós exèrcit de Xerxes, uns 60.000 o 70.000 hòmens, va partir el 480 a.C. Van creuar l'Hel·lespont, i seguint la ruta de la costa es van endinsar en la península. Les tropes hel·lenes, que coneixien estos moviments, van decidir detindre el màxim temps possible en el congost de les Termòpiles (que significa Portes Calentes). En este lloc, el rei espartà Leònides I va situar a uns 300 soldats espartans i 1.000 més d'altres regions. Xerxes li va enviar un missatge increpant-los a entregar les armes, a la qual cosa van respondre negativament. Després de cinc dies d'espera, i veient que la seua superioritat numèrica no feia fugir a l'enemic, els perses van atacar. L'estretor del pas els feia combatre amb semblant nombre d'efectius en cada onada persa, per la qual cosa no els va quedar més opció que replegar-se després de dos dies de batalla.

Però va ocórrer que un traïdor, anomenat Efíaltes, va conduir Xerxes a través dels boscos per a arribar per la rereguarda a l'eixida de les Termòpiles.

La protecció del camí havia sigut encomanada a 1.000 foceus, que tenien excel·lents posicions defensives, però es van acovardir davant de l'avanç persa i van fugir. Al conéixer la notícia, alguns grecs van fer veure l'inútil de la seua situació per a evitar una matança, decidint llavors Leònides deixar partir als que volgueren anar-se, quedant-se ell i els seus espartans ferms als seus llocs. Atacats pel front i l'esquena, els espartans van sucumbir després de fer pagar als perses un gran tribut en sang.

La batalla de Salamina (setembre de 480 a.C.):

Amb el pas de les Termòpiles, tota la Grècia central estava als peus del rei persa. Després de la derrota de Leònides, la flota grega va abandonar les seues posicions en Eubea i va evacuar Atenes, buscant refugi per a les dones i els xiquets en les proximitats de l'illa de Salamina. Des d'eixe lloc van presenciar el saqueig i incendi de l'Acròpolis per les tropes dirigides per Mardoni.

A pesar d'això, Temístocles encara tenia un pla: atraure a la flota persa i entaular batalla en Salamina, amb una estratègia que aconseguiria véncer-los. Xerxes va decidir entaular combat naval, utilitzant un gran nombre de barcos. No obstant, la flota persa no tenia coordinació a l'atacar, mentres que els grecs tenien perfilada la seua estratègia: les seues ales embolicarien als navilis perses i els espentarien uns contra altres per a privar-los de moviment. El seu pla va resultar i el caos va estendre's entre la flota persa, amb nefast resultat: els seus barcos es van obstaculitzar i van xocar entre si, el caos va estendre entre laanant-se a emprenyament molts d'ells. La nit va posar fi al combat, després del qual es va retirar destruïda la en altre temps poderosa armada persa.

1.2.4.- Fi de les Guerres Mèdiques:

Temístocles va voler portar la guerra a Àsia, enviar allí la flota i sublevar les colònies jòniques contra el rei de Pèrsia, però Esparta es va oposar, pel temor de deixar desprotegit el Peloponés.

L'exèrcit persa va tornar a invadir l'Àtica l'any 479 a.C. Mardoni va oferir la llibertat als grecs si firmaven la pau, però l'únic membre del consell d'Atenes que va votar per eixa causa va ser condemnat a mort pels seus companys. D'esta manera, els atenesos van haver de buscar refugi novament en Salamina, sent incendiada la seua ciutat per segona vegada.

A l'assabentar-se que l'exèrcit espartà es dirigia contra ells, els perses es van retirar cap a l'Oest, fins Platea. Dirigits pel seu regent Pausànies, els espartans van aconseguir una altra estrepitosa victòria sobre els perses. Junt amb la victòria en Platea, va ocórrer poc de temps després l'afonament de la flota persa en Mícale, que va ser a més el senyal per a l'alçament dels jonis contra els seus opressors. Els perses es van retirar de l'Hél·lade, posant així fi als somnis de Xerxes de conquistar el món hel·lènic. D'esta manera les Guerres Mèdiques, que van enfrontar per primera vegada a Orient i a Occident, van arribar al seu fi.

1.3.- Espai i monuments de l'Atenes clàssica:

La posició hegemònica d'Atenes en el si de la Lliga Aticodèlica va ser el teló de fons d'algunes de les més grans creacions artístiques de tots els temps. Amb una concepció d'allò humà i d'allò diví d'acord amb els temps que corrien a Grècia, en concret, a Atenes.

El desig d'Atenes de continuar exercint el seu paper panhel·lènic que prompte desembocaria en un imperialisme agressiu en l'interior de la Lliga va ser el que va dictar la política cultural del moment. Pèricles va entendre que, per a aconseguir les seues aspiracions de grandesa, la ciutat necessitava projectar cap a l'exterior i cap a l'interior la seua imatge ideològica. Mercé a la disponibilitat econòmica del moment i comptant amb un ampli cercle d'artistes i hòmens de la cultura, va poder realitzar els seus plans. Així es van erigir el Partenó i els altres edificis que van embellir Atenes. Este programa se centrava en dos punts: l'Acròpolis d'Atenes i el santuari d'Eleusis: en l'Acròpolis es van construir el Partenó i els Propileus, als seus peus es va erigir l'Odeó, edifici tancat de forma circular, amb diversos ordes de columnes; en el santuari eleusí, edifici de planta quadrada amb diverses fileres de columnes, es va alçar una nova sala per als misteris.

Les obres arquitectòniques del Partenó d'Atena van durar dotze anys (448-437 a.C.). Els arquitectes, Cal·lícrates i Ictinos, van crear un original temple dòric, peristil de 8 per 17 columnes. En el temple del Partenó no hi ha línies rectes, ni peces arquitectòniques exactament idèntiques; la successió de bases, fustos, capitells, elements de l'entaulament i sostrada cobrava un ritme harmònic. El Partenó està calculat amb minuciosa perspicàcia per a produir en l'espectador efecte de meravellosa perfecció. En l'interior del temple, Ictinos va trencar amb la distribució espacial canònica fent front a les exigències culturals i als imperatius derivats del volum de la colossal estàtua d'Atenea. D'altra banda, per raons culturals imposaven la presència d'una sala contigua, que estava destinada a les activitats de les jóvens ateneses relatives a la preparació del peple d'Atena en les festes. A l'arquitectura s'unia una minuciosa ornamentació, inclosos els jocs de color (blau, roig i daurat) en determinats components arquitectònics, que culminava amb la decoració escultòrica molt profusa sobretot en els frontons i frisos. El frontó de la fatxada occidental representava la contesa d'Atena amb Posidó per a adjudicar-se el dret de patronat de la ciutat. Les escultures del frontó oriental, per la seua banda, representaven el naixement d'Atena del cap de Zeus. En contrast amb estes composicions heroiques es desenvolupava davall el gran pòrtic un fris famós, amb una processó en què desfilaven tots els ciutadans d'Atenes: consistia en la celebració de les Panatenees, celebració que congregava cada any a tot el poble d'Atenes per a portar un nou peple a la deessa.

Al concloure's la construcció del Partenó van començar els treballs de l'erecció de la nova entrada monumental a l'Acròpolis: els Propileus. Estos es van erigir amb un nucli central, que constituïx la via d'entrada pròpiament dita, precedit d'una escala monumental. Les columnes de les fatxades són dòriques i sense decoració escultòrica. És curiós observar que les columnes de l'interior del passadís pertanyen ja a l'orde jònic.

D'altra banda, en el marc de l'escultura, Fídies va crear per encàrrec de Cimó (460-450 a.C.) una escultura en bronze de proporcions gegantines (c. 9 m. d'alçària), que va erigir en l'Acròpolis, prop dels Propileus: és l'Atena Promakhos (“la que combat en primera línia”). La seua segona gran obra va ser una altra figura de Pal·les Atena, feta en bronze i de dimensions poc majors del natural, i que estava situada a l'aire lliure en l'Acròpolis. Finalment, la tercera Atena era la Parthenos, de marfil i or i situada dins del Partenó. Tenia en una mà a la Victòria i amb l'altra es recolzava sobre l'escut.

En el marc del programa de Pèricles, es van erigir dos edificis amb funcions per a l'asseamblea en Eleusis i Atenes, respectivament. El primer estava destinat als misteris eleusins: Telestérion. I el segon, construït als peus de l'Acròpolis: Odeó, servia per a albergar manifestacions musicals.

Altres dos temples, el d'Atenea Niké en l'Acròpolis i el d'Hefest en el tossal oest de l'àgora, van ser projectats al marge del programa edilici de Pèricles. A un costat dels Propileus es va construir el xicotet temple d'estil jònic dedicat a la Victòria sense ales, Niké Àptera. Amb este monument es volia confirmar que la Victòria ja no volaria ni es mouria mai més d'Atenes.

El clima bèl·lic en què es va veure embolicat el món grec a partir de 431 a.C. va paralitzar qualsevol manifestació artística d'una certa envergadura. No obstant, transcorreguts els primers anys i difunt Pèricles, les noves circumstàncies, transitòriament favorables a Atenes, van suposar un nou despertar de l'activitat artística. Coincidint amb la firma de la Pau de Nícies (421 a.C.), es van col·locar en l'Acròpolis els fonaments d'un edifici nou, l'Erecteion. El lloc es trobava vinculat amb la divina lluita entre Posidó i Atena i amb les llars dels reis mítics d'Atenes, Cécrops i Erecteu. Este temple fou edificat entre l'any 421 i el 407 a.C., en marbre i pur estil jònic. L'Erecteion és un santuari triple. En una part està la cel·la que guarda les marques del trident de Posidó, quan es va disputar amb Atenea el patrocini de la ciutat; en una altra, les dos cambres del culte de Cécrops i Erecteu. A un costat, com a innovació, hi ha una tribuna sostinguda per sis cariàtides, en forma de figures de xicotes. Les cariàtides apareixen immòbils, però no rígides i sense donar, per descomptat, impressió d'insensibilitat. En contracte amb el Partenó, temple de formes severes, s'alça a una certa distància l'Erecteion, prodigi de delicadesa.

Finalment, caldria fer referència, quant a l'arquitectura militar d'una altra iniciativa de Pèricles: la reconstrucció del port del Pireu i la seua unió amb la ciutat per mitjà d'una doble muralla (“Els Murs Llargs”). Havent de construir completament de nou el barri del Pireu, va adoptar Pèricles les teories ultramodernes de Hipodamos de Milet, que consistia a projectar un quadriculat amb vies amples i un reticulat de vies secundàries menors (“sistema hipodàmic”). Els Murs Llargs, que anaven des de la ciutat d'Atenes fins al port d'El Pireu, van servir en la Guerra del Peloponés per a refugiar a la població de l'Àtica davant de les invasions sistemàtiques de l'exèrcit espartà.

Va ser, doncs, Pèricles un estrateg, polític i orador que les lletres i les arts, donant-li a Atenes un esplendor que no s'ha tornat a repetir al llarg de la seua història, realitzant, com s'ha vist, grans obres públiques i millorant la qualitat de vida dels seus conciutadans.

1.4.- Guerra del Peloponés:

1.4.1.- Orígens:

Al llarg del període anomenat Pentecontecia, en el que Atenes ostentava el poder de la Lliga de Delos, tots els aliats es van convertir en tributaris d'Atenes. No hi ha dubte que la riquesa i esplendor d'Atenes en tot este període emanaven de la recaptació del phoros exigit als membres de la Lliga. Atenes va reprimir amb duresa l'any 439 a.C. les últimes secessions de ciutats aliades i va practicar en els anys següents una agressiva política econòmica sustentada per la seua força naval: s'alió amb Còrcira contra Corint i Esparta, va atacar Potidea i va imposar un bloqueig comercial a Mègara.

1.4.2.- Primera etapa: Guerra d'Arquidamos (431-421 a.C.):

Totes estes circumstàncies van conduir a la Guerra del Peloponés (431-404 a.C.). La primera fase d'este conflicte va durar deu anys (431-421 a.C.) i es coneix amb el nom de “Guerra dels deu anys” o “Guerra d'Arquidamos”. Un incident entre Corint i Còrcira i l'atac de Tebes a Platea, aliada d'Atenes, van ser els motius ocasionals que van desencadenar la lluita. La Lliga del Peloponés posseïa superioritat per terra, però Atenes, amb més de tres-centes naus, dominava el mar i disposava, a més, de grans recursos financers. El pla de Pèricles va consistir a evacuar la població de l'Àtica i refugiar-se a Atenes i El Pireu, protegits pels Murs Llargs. Es van succeir així durant diversos anys les invasions sistemàtiques de l'Àtica, els camps de les quals eren devastats per l'exèrcit de la Lliga del Peloponés dirigit pel rei espartà Arquidamos, mentres els atenesos es dedicaven a operar amb la seua flota en les costes del Peloponés: en el 429 a.C. van aconseguir la rendició de Potidea, van prendre la sublevada Mitilene (Lesbos) i van realitzar amb èxit una primera expedició a Sicília (426 a.C.).

Mentrestant, Pèricles hi havia mort a conseqüència de la pesta que va delmar Atenes l'any 429 a.C., i la disputa pel poder enfronta a Nícies, cap del partit conservador que propugnava un acord amb Esparta, i a Cleó, demòcrata radical partidari de seguir amb la guerra. Cleó va obtindre un triomf momentani en Esfactèria; però immediatament, els espartans, sota el comandament del general Bràsides, van invadir Tràcia i van prendre Anfípolis, punt clau perquè dominava les rutes per on Atenes s'abastia de blat. Els esforços atenesos per reconquistar la ciutat van resultar erms i en un dels atacs van morir tant Cleó com Bràsides. En ambdós comandaments es va imposar llavors l'opinió favorable a l'enteniment, que va fructificar en la firma de l'anomenada Paz de Nícies (421 a.C.), un tractat per cinquanta anys que restablia la situació anterior a l'any 431 a.C., reforçant-la amb l'establiment d'una aliança entre Esparta i Atenes.

1.4.3.- Segona etapa (421-404 a.C.):

La pau de Nícies va obrir una etapa d'inestabilitat, doncs, a penes transcorreguts sis anys, la guerra es va reprendre. L'entrada en la política atenesa d'Alcibíades, adversari de Nícies i simpatitzant de la tendència bel·licista, va deteriorar les relacions amb Esparta. Atenes, a més, s'alió l'any 420 a.C. amb alguns dels enemics tradicionals d'Esparta i va intimidar i va atacar, posteriorment, l'illa de -m'amb la intenció de forçar el seu ingrés en la Confederació aticodèlica.

Alcibíades, desitjós de véncer a Esparta i coneixent la importància de Siracusa (Sicília), va convéncer els seus conciutadans que era fàcil intentar la conquista de Sicília. En contra del paréixer de Nícies, l'Assemblea va resoldre enviar una expedició per a prestar ajuda a Segesta, que lluitava contra Siracusa (415 a.C.). Però l'operació siciliana va constituir un fracàs: després dels primers èxits, les ciutats que havien promés la seua aliança no es van moure i l'exèrcit atenés va començar a experimentar dificultats. Alcibíades, acusat de sacrilegi en la seua pàtria, va excusar tornar per a sotmetre's a juí i va fugir a Esparta. Finalment, Siracusa no sols va resistir l'assetjament atenés, sinó que les seues tropes van aniquilar a la flota atenesa en el port siracusà i a l'exèrcit de terra en la batalla del riu Asinaro (413 a.C.).

El desastre fou immens: una part dels atenesos presoners van morir de fam i misèria, condemnats a treballar en les pedreres; altres van ser venuts com a esclaus; Nícies i els generals van ser executats.

L'últim període del conflicte va contemplar la gradual decadència atenesa (413-404 a.C.). La derrota a Sicília va portar greus conseqüències per a Atenes, perquè moltes ciutats de la Lliga van aprofitar l'ocasió per a desertar, donant inici a la desintegració de l'imperi marítim.

El malestar polític que en aquell moment es vivia a Atenes es va traduir en un triomf de l'Oligarquia: es va instal·lar el règim dels quatre-cents. La reacció de la flota fondejada en Samos, que cridà Alcibíades, va derrocar l'oligarquia, reforçant la Democràcia. Alcibíades, aleshores, va ser triat estrateg per l'esquadra i va tornar triomfalment a Atenes (407 a.C.). Sota el seu impuls els atenesos van recobrar la moral. L'any següent, va aconseguir Atenes la seua última victòria en la batalla naval de les Arguinuses.

Amb l'ajuda de Pèrsia, Esparta havia enfortit els seus efectius navals. I, sota el comandament de Lisandre, la flota atenesa fou sorpresa i afonada en Egospótamos (405 a.C.). Atenes, assetjada per terra, va haver de rendir-se a l'exèrcit de Lisandre (404 a.C.). Les condicions imposades van ser duríssimes: demolició dels Murs Llargs, dissolució de la Lliga dèlica, entrega de l'esquadra, reconeixement de l'hegemonia espartana i tornada dels exiliats. Es va imposar, a més, un govern oligàrquic, el dels Trenta.

La guerra del Peloponés va ser, per tant, un conflicte que va afectar en major o menor mesura a tot Grècia i va posar fi a l'hegemonia atenesa, passant el poder de Grècia a les mans d'Esparta, la vencedora de la llarga confrontació entre els grecs. Però prompte sentirien els propis aliats d'Esparta l'opressió de la nova ciutat hegemònica.