LA TRANQUIL·LITAT DE L'ESTIU

Aquest estiu està sent una mica estressant.

Al carrer on visc s'hi ha instal·lat un noi que demana diners mentre toca una flauteta. La veritat és que els 30 segons de cançó que s'ha après no els toca malament del tot però quan ja fa quatre o cinc hores que només sents aquests mateixos 30 segons, se’t comencen a posar els nervis de punta. El noi està just a sota el meu balcó i com que necessito tenir-lo obert per culpa de la calor no em puc escapar del recital. Ho he intentat tot: primer poso un CD amb el volum ben fort, però al cap d'una estona tinc ganes d'estar simplement en silenci. Penso a llençar-li alguna cosa per la finestra, no ho sé, una galleda d'aigua, una llauna de cervesa (plena i fresca, apel·lant a la seva bona voluntat) o un entrepà de xoriço. Fins i tot em passa pel cap baixar un momentet al carrer i preguntar-li quants diners pensa guanyar en tot el dia, fer-li una oferta millor i demanar-li que canviï de barri. Al final, decideixo emigrar a casa de la meva mare que, molt sàviament, ha marxat a les antípodes a passar les vacances. La meva mare té una caseta tranquil·la en un poble del Maresme. Enlloc millor per anar-hi a passar uns dies i relaxar-se.

Quan m'instal·lo al jardí, amb la meva gandula i un bon llibre per llegir, els primers compassos de “Mar i Cel”, el cèlebre musical de Dagoll Dagom, m'arriben a les orelles gairebé com un atemptat. Quin veí, penso, té els nassos de posar la música tan forta? M'aixeco indignada per descobrir que al davant de casa la meva mare, allà on hi ha un petit parc amb una àrea de ciment per patinar-hi, s'hi ha instal·lat una acadèmia de patinatge. Assagen un espectacle amb la música a un volum insòlit. Quan alguna nena cau paren la música i tornen a començar. No m'ho puc creure. Truco al meu germà, que viu amb la meva mare i està passant uns dies a la Costa Brava. Em diu, ah, sí, fa molt de temps que s'hi han instal·lat, amb una mica de sort, a quarts d’onze de la nit hauran acabat. De la nit??!!!, li pregunto jo esverada, si són les onze del matí!. Efectivament, la cosa dura fins a quarts d'onze i jo estic al límit de la bogeria, cantussejant compulsivament els deu primers minuts de “Mar i Cel” - perquè no m'han deixat escoltar més enllà- i a punt de sortir jo mateixa a patinar, a patinar cantant, a pulmó obert, incapaç en tot el dia d'haver fet altra cosa que sentir i assimilar aquesta música que m'eixorda i m'agredeix. El meu germà també m'ha dit que estic de sort perquè a principi de curs assajaven amb la música de “Titanic”. Mare de Déu! Començo a trobar a faltar al tio de la flauteta.

Al vespre, parlo amb la meva amiga Montse i li explico tot això. Ella es baralla cada dia amb el revisor del tren que agafa per anar a Girona a treballar. Està farta d'empassar-se el fil musical del tren a un volum terrible –el revisor li ha explicat mil vegades que, o bé el tenen engegat o bé apagat, però que no poden regular-ne el volum- i sempre amb les mateixes cançons.

D'exemples com aquest en trobaria 3.500: el del predicador que es posa a prop de casa meva a predicar la glòria de Déu amb el micròfon i els bafles i que du una coral sencera per cantar himnes de lloança; les botigues del meu carrer, cada una amb la seva música i també a tot volum; l'argentí que seu a les Rambles amb la seva guitarra ( i amplificador i bafles) per cantar el seu repertori un milió de vegades seguides –ahir a la nit vaig sentir la del Comandante Che Guevara almenys 6 vegades-, i un llarg etcètera.

Si algú em diu que hi ha una regulació del soroll en vigència, no m´ho crec.

M´ha dit una amic, que aquest estiu ha viatjat a l´Aconcagua, que s´hi estava molt tranquil. Començaré a mirar ofertes per l´any vinent, de juny a setembre, més o menys, que és quan haig de tenir els balcons oberts.