NO VULL JUGAR

De vegades dono diners. Dono diners a un senyor que toca les castanyoles prop de la FNAC. De vegades, si els trobo, dono diners a un grup de gent de l'est, no sé exactament d'on, gitanos romanesos, segurament, que toquen una música animada que em torna l'optimisme, en dies d'aquells que preferiria no haver sortit mai del llit. O als dos nois sud-americans que toquen al tren que recorre la costa. Són divertits, aquests, i sempre demanen un aplaudiment en acabar, encara que no els donis res, per l'ego, diuen.

Al meu carrer hi ha un hippie que recull les llaunes de beguda de les papereres i en fa uns cendrers en forma de flor molt originals. Els ven per la voluntat i encara no en tinc cap però no m'importaria.

Ara bé, em nego, em nego rotundament a donar, ni que sigui un somriure, als penjats que s'han instal·lat al meu barri, que jeuen per terra a les portes dels supermercats passant la gorra a canvi de res, a aquells que han decidit viure fora de la societat, de tota norma social –la qual cosa em sembla molt lícita- però amb els diners d'aquells que sí que hi vivim. Sense cap tipus de remordiment per la seva incoherència, jeuen amb els seus gossos a les voreres del barri i ho deixen tot brut i fastigós, ple d'ampolles de xibeca i de llaunes de cervesa –que recull, amb molt de gust, el fabricant de cendrers- escridassant-se els uns als altres o als gossos, que duen lligats pel coll amb una corda o, simplement, deixats anar. Es fiquen amb mi perquè duc mòbil i, en canvi, no els vull donar diners. Deuen pensar que sóc una “pija” i una “insolidària”, perquè amb els diners que guanyo formant part d'aquesta societat no els vull ajudar, a ells, a viure’n al marge. De veritat es pensen que viuen al marge de la societat? Comprant la cervesa al mateix súper que jo amb els diners de gent que sí que en forma part? Tan il·lusos són? Si volen viure fora de la societat i del món capitalista, perfecte, a mi tampoc m'agrada i potser no sóc prou valenta per revoltar-m’hi, però aleshores, que se’n vagin a cultivar un hortet a Santa Cinta de l'Espardenya i es busquin un sistema d'intercanvi de productes que els permeti viure realment al marge de la societat que tant detesten perquè si no és així, el que tenen no són uns ideals i una manera de viure coherent i meditada, és un morro que se’l trepitgen. Cada dia, quan surto de casa, haig de passar per sobre dels seus gossos, trepitjar la seva brutícia i sentir la mateixa cançoneta tot el dia (perquè des de casa ho puc sentir perfectament) “Hola, guapa, échame algo aunque sea una bronca”, o bé “una sonrisa, por lo menos, antipática”, o encara “algo pa comer”, la frase més típica i la que menys em commou, quan veig la bateria de xibeques que van deixant als portals. Aquesta és la versió local, però també tenim la italiana, que no podré transcriure literalment perquè no conec la llengua, però que ve a dir el mateix. Un parell de carrers per sota, hi ha el grupet italo-germànic, encara més arrossegat que els altres dos, que seuen directament davant la porta del súper amb el tetra-brick de vi, a veure què cau. Perdoneu-me, potser sóc una mica dura, potser algú em dirà conservadora, “facha” o el que li doni la gana, però és que m'acaben la paciència.

Sé que la vida està molt dura, que el món laboral és una merda, que el lloguer dels pisos està pels núvols, que amb 5 euros ja no compres ni per dinar ni et menges ni un bocata, ni una rosca. Però crec que aquest fenomen no té absolutament res a veure amb això. Simplement, estan rebotats i creuen que aquesta és una manera de revoltar-se, però no s’adonen que ho fan a costa dels altres. Jo així, no jugo.