C A M I N S D E F E R R O
Per a la Mònica
“El tiempo está viviéndome”
JORGE LUIS BORGES
I
C A M I N S D E F E R R O
INSTANTS DEL VIATGE
Luego, el tren, el caminar,
siempre nos hace soñar
ANTONIO MACHADO
El tren s’arrossega feixugament.
La mare prova d’ocultar el seu plor
al despertar candorós i imminent
del nen. Buidor i desfici intens
pels carrils dels dies lents de tardor.
S’esmunyiran les estacions, els anys.
I per l’home —estrany
associar imatges que ens llega
la infància—, llàgrima i tren
perduraran en un símbol, ancestral
i misteriós, del desassossec humà.
CAMBRA D’HOTEL
Rialles amb gust a pròleg,
a l’altre costat de la paret.
Amb aquesta música ritual
el viatger recorda d’altres hotels,
esgrogueïts espais d’il·lusió,
escenaris del miratge
que fou una vella felicitat.
I, avui, exilis de solitud
on tossudament s’espesseix
la persistència dels dies
(és el licor de les absències,
que no els deixa empènyer).
A l’habitació veïna
—veus estremides—,
els cossos ara senyoregen
el domini fugisser de la nit.
Fe i cinisme de la derrota.
CEMENTIRI DE PRADA DE CONFLENT
Fugitiu de la tarda de diumenge
—de la seva buidor de sucre—
camino enmig d’una pluja cansada,
triomf del gris en un maig avortat.
L’anciana, metòdicament, feixuga,
apila en un racó del cementiri
unes flors seques, inservibles,
expulsades ja dels rituals funeraris.
Descobreixo la tomba del combatent
sota un arbre pesarós.
Desconegut veí del meu poble matern,
atrapat en les ruïnes d’un naufragi!.
Exil·lis d'idees i compromís
fronteres absorvents de la rebel·lia
que ofegaren febleses d’enyor
de vides i carrers que hem compartit.
El Canigó, complicitat i calma,
vigila la dona que recull solitud
en restes vegetals de llum fugissera.
Gestos arcaics, passats de moda.
Com aquesta evocació d’un vell
i oblidat lluitador del meu poble.
DE SORTIDA
Surts del guió fatal de les pròpies petges
guiat per incerts afanys d’un nou inici;
enrera queden trepitjats paisatges.
En el tren dels fugitius del destí
—ple de mudes d’anhels a l’equipatge—
ignores que a l’andana, desvergonyit,
els braços oberts, t’espera el personatge:
l’insolent amfitrió que ets tu mateix!.
II
G U A N Y A R L A D E R R O T A
Pourtant, aucune de ses certitudes
ne valait un cheveu de femme.
ALBERT CAMUS
DIUMENGE
Mira l’esquelet en què ha d’esdevenir
la forma d’uns versos tètrics i pobres;
s’hi pot somniar la ciutat en ruïnes,
fins el no res de la mar podria dir!.
COP
La vorera ha quedat plena d’interrogants,
dels què som, dels on anem,
de totes les preguntes del viure.
I per l’asfalt s’ha escampat feixugament
un atrotinat esperit de revolta.
Tots els himnes —tantes paraules gastades—,
tot, tot ha quedat estès a terra
quan en passar pel meu costat,
noia del vestit vaporós,
m’has embolcat amb l’aroma
del teu xiclet de maduixa.
AL MATÍ
Al matí la meva obra de teatre,
al migdia un misteriós assaig;
atzarosa novel·la a la tarda
i vaporós poema cap al tard.
A la nit, paper mullat.
El teu cos.
ENCONTRE EN UN BISTROT AMB UNA NOIA COLOMBIANA MENTRE UN TRIO DE JAZZ INTERPRETA “AUTUMN LEAVES”
Potser tot es pot posar en fila
en el camí unidireccional cap a la mort:
naufragis, febleses
i la roba interior de la vida
que són els records.
Però en aquell París esgotat i perplexe,
¿com arrenglerar piano, baix i bateria,
enllaçats en cursa orgiàstica,
amb el meu navegar
pels teus gestos adolescents?
GUANYAR LA DERROTA
Es podria dir que començo una cançò d’amor,
ara que tu deus estar dormint
i jo navego en vaporoses il·lusions
d’abraçar la tendresa del teu son.
Sí, es podria dir que això és una cançò d’amor,
encara que, enllà de tantes fronteres,
només pugui vorejar els contorns
borrosos d’aquesta teva bellesa serena.
Es podria dir, potser es podria dir
que això és una cançò d’amor;
la d’un escarceller de paraules
ofegat en la dolçor de la teva mirada de blau.
Es podria dir, segurament,
que això ha estat una cançò d’amor.
Però ara és tard i tu fa estona que somnies,
molt lluny ja del parany dels mots.
A fora, el món s’entossudeix a seguir girant.
COM L’ASSABORIR
Last night I dreamt that
somebody loves me
THE SMITHS
Com l’assaborir, perdut en la nit,
El gust de ginebra en uns llavis de dona,
L’evocar paradisos perduts
De la mà d’una havanera
O del pas llunyà d’un tren,
El viure la brevetat del fum de la pipa
O l’espessa calma de l’octubre,
El defallir en la caiguda
De Vinyoli, de Gil de Biedma
O en estremidores melodies
De Brel o dels Smiths;
Vertígen i fragilitat d’estimar-te.
III
D E V E S A
I
Camino pel parc d’una ciutat rovellada
amb la impunitat de l’actor expulsat ja de l’obra,
¿li hauran posat per a guarnir totes les fugides,
l’orgia de groc i marró que trepitjo?.
II
Un adolescent, gest furtiu, es fuma
la mentida que el separa de nosaltres;
no gaire lluny d’aquell ancià
en el banc buit de l’esperar, del diferir.
Oficis dels estadants de la tardor.
III
Al costat de la seva mare, aquest infant
inventa un món a cada fulla morta,
dibuixa il·lusions a cada pedra;
cada branca, un joc fantasiós i inescrutable.
La mare no correspon al somriure infantil:
pobres d’esperit, els nostres ulls es troben
—misteri i desassossec del mirar de dona—
mentre una fulla es llança a la tardor del no res.
Mireu com tremola, indecisa,
com si no gosés tocar a terra.
IV
O C E L L S D E P A S
Como en un bodegón de Zurbarán
—la naturaleza muerta, la naturaleza eterna—
me dejo vivir ya sin preguntas.
JUAN LUIS PANERO
OCELLS DE PAS
A la terra ferma dels naufragis,
la vista se’ns desenteranyina en la mar
o allà on la distància desfà tots els cims.
Àvids de cel, assedegats d’horitzons
—esclaus dels dibuixos de l’intangible—,
esdevenim eterns ocells de pas.
I del no res n’habitem una pàtria
on niem idees, amors i divinitats,
i on, contra l’efímer en dura lluita,
es desgranen totes les arts.
NADAL
Qui ne sait pas peupler sa
solitude, ne sait pas non plus être
seul dans une foule affairée.
CHARLES BAUDELAIRE
Le spleen de Paris
M’han extret, amb molta cura,
d’un vella i polsosa mostra de rareses.
Camuflades les distàncies infranquejables
entre jo i la resta de les coses,
perfectament retallat,
gairebé real,
col·locat en un espai a mida,
em descobreixo en unes festes de nadal
—si us plau senyoreta Vanessa
comuniqui’s amb caixa central—.
A TU, QUE PINTES
Polits en la vostra mar de sucre,
entreu a les esglésies
després de llimar-vos el rovell de l’hivern
amb el paper de vidre de la fe.
Preteneu la ració de vernís
que ha d’esmaltar la vostra ànima
i resguardar-la de maltempsades.
En el naufragi de les creences
moldejaré el no res poliforme
de la cera dels vostres ciris,
després que n’hagueu ofegat
la seva darrera espurna.
V
E S T A C I Ó F I N A L
ALBA
A la frontera de les dues foscors,
un vel daurat surt de la nit del teu cos.
Cobrirà el món d’una claror vanal.
ÚLTIM MOVIMENT
El sol dirigeix l’últim moviment
d’una límpida simfonia de colors.
Tot és a punt per a la partida.
Uns ocells —el seu darrer cant—
fan de cap d’estació de la tarda;
feixugament es posa en marxa
la desfilada de tots els blaus.
Senyors, la nit!
TARDA DE FRONTERES
La mortalla del dia
s’envolta d’una capa daurada
que en diuen tarda
i sorollosos avions
desventrellen sobre el Danubi.
Estranyo la teva bellesa;
hores que limiten amb totes les guerres.
ARAUCANÍA
Irse es volver cuando sólo la lluvia,
sólo la lluvia espera
PABLO NERUDA
Vies mortes sota els vagons cansats,
vetustos trens que es desvetllen grinyolant
d’un teu antic i oblidat somni de trens.
Temuco dels pioners i dels solitaris!
Torbadora presència dels Andes,
estació on els trens ja no somnien
Pablo, de tanta història com tenen,
uns trens que només tenen història.
On són els mariners en terra, Pablo?
Qui treurà la pols de tanta ferralla?
Ja ningú sona el xiulet enèrgic
que obria els camins de l’Araucanía;
la cordillera camina sola
cap a la gèlida quietud austral.
LÍNIES AÈRIES
Vist de ben amunt
-si sou aviadors o déus
ho haureu comprovat-
la misèria es disol en paisatge
i el món es disfressa
d’una ridícula grandiositat.
Però cap als cels sagrats
també s’alcen vapors de llàgrimes
en decidits núvols de tempesta.
GEL ETERN
I
El teu cos quan camines
atura la dança eterna
dels components de l’aire,
la burocràcia atmosfèrica.
II
Habito la vetlla d’una nit
que ja fa temps que no ens somnia.
III
Passa rutinària una oreneta,
com si podés oblidar-te
IV
Potser el sol és el malson de la nit
i nosaltres un estel fugaç que travessa
l’eclipsi de l’amor amb l’oblit.
I
El tren,
blackdecker de l’espai i del temps,
ens escup de tots els territoris.
Pedaços de món desfilen imprecisos
per aviat deixar d’existir,
i el no res d’un paisatge
és rellevat per l’esbós irreal d’un altre.
Hi ha gent que habita els silencis
de l’altre costat de la finestra;
són il·lusos pobladors d’un món efímer.
Algú, potser era Borges,
digué que vivim en un somni de la mort.
II
Frenada
Vagarejos
Alguna frustració
I una idea de poema
S’han enclastat al vagó del davant.
FINIS TERRAE
Em sedueix una ratlla,
la línia de la costa.
Lliga, frontera,
pàtria de suïcides
i de mocadors blancs
que encara voleien els ports
de tots els retrobaments.
Volem aplegar-nos, perplexos,
a les balconades sobre el límit.
Des del far del darrer confí
També mirarem a l’altre costat.
TERRA DEL FOC
Solamente una vez más el whisky y esa orilla oriental
de la Tierra del Fuego, donde las resacas del Atlántico
son como los pasos de alguien que nunca llega…
FRANCISCO COLOANE
Tristana
Islas Desertores, Golfo de Penas,
domini de pioners i de nàufrags
i dels antics herois dels mars australs,
Magallanes, Drake, Cook, Roy…
Bahía Inútil, Puerto Deseado,
homes en conflicte amb el món
-roques, abismes, bèsties marines-
i amb l’holandès que tothora els sotja.
Isla Desolada, Seno Última Esperanza.
Gràcies Coloane per esbossar-nos
els freds antàrtics del final de la terra,
els rostres de la nostra Gran Solitud.