LA REALITAT DEL CATALÀ, LLENGUA PRÒPIA I OFICIAL DE LES ILLES BALEARS,

A LA LLUM DE LA CARTA EUROPEA DE LES LLENGÜES REGIONALS O MINORITÀRIES

El 2 de febrer de 2001 es firmava, per part del Cap de l’Estat, l’Instrument de ratificació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992, publicant-se en el Butlletí Oficial de l’Estat dia 1 d’octubre de 2001.

Des de les Illes Balears, avalats per quaranta-quatre anys ininterromputs de defensa i promoció del català i de la seva cultura, volem exposar al Consell d’Europa, a la llum d’aquesta Carta, la situació en què, des de la perspectiva de l’Obra Cultural Balear (OCB), en què es troben el coneixement, ús i promoció de la seva llengua pròpia i oficial.

LA CARTA EUROPEA DE LES LLENGÜES REGIONALS O MINORITÀRIES (CELRM) I L’ENSENYAMENT

Pel que fa als epígrafs a), b), c) i d) de l’apartat 1 de l’article 8 referits respectivament a l’ensenyament preescolar, primari, secundari i al tècnic i professional, l’Estat espanyol acceptà la banda alta de les obligacions.

Recordem, per això, aquest article i epígrafs:

Article 8. Ensenyament.

1. En matèria d’ensenyament i, pel que fa al territori on es parlen aquestes llengües i segons quina sigui la situació de cada una, sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o les llengües oficials de l’Estat, les parts es comprometen a:

a i) preveure una educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries corresponents;

b i) preveure un ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents;

c i) preveure un ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents;

d i) preveure un ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents;

A les Illes Balears, la competència d’organització del sistema educatiu va ser assumida l’1 de gener de 1998. L’assumpció d’aquestes competències va suposar l’adopció del Decret 92/1997, de 4 de juliol, que regula l’ús de l’ensenyament de la llengua catalana i en la llengua catalana en els centres docents no universitaris –conegut a les Illes Balears com a Decret de Mínims- que obliga els centres escolars a impartir com a mínim la meitat de les assignatures no lingüístiques en català. Una mesura, aquesta, que s’adiu clarament amb els preceptes d’aquest article.

Aquest Decret va ser desenvolupat per l’Ordre del conseller d’Educació, Cultura i Esports, de dia 12 de maig de 1998, per la qual es regulen els usos de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, com a llengua d’ensenyament en els centres docents no universitaris de les illes Balears.

Més endavant, es redactarà el Decret 125/2000, de 8 de setembre, d’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària, i l’educació secundària obligatòria a les Illes Balears. En l’apartat 1 del seu Article 3 es diu que: La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua de l’ensenyament. El seu ús com a llengua vehicular i d’aprenentatge de l’educació infantil, l’educació primària, i de l’educació secundària obligatòria s’ha d’adequar al que es disposa en la normativa vigent. Des de l’escola se n’ha de potenciar l’ús i des del Govern s’han d’adoptar les mesures encaminades a la seva plena normalització.

Malgrat aquestes mesures clarament favorables al coneixement i ús del català en el sistema educatiu propi, el 21 de setembre de 2005, una resolució del Comitè d’Experts de la Unió Europea sobre l’aplicació de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries a l’Estat espanyol, especifica que a les Illes Balears no s’assoleixen els objectius que s’hi preveuen per a l’ensenyament en català.

Doncs bé, a pesar i tot d’aquesta resolució del Comitè d’Experts, la progressivitat en la plena normalització del català en l’ensenyament, fins a fer-lo, efectivament, l’idioma vehicular, es romp de manera clara amb el Decret 52/2006, de 16 de juny, sobre mesures per a fomentar la competència lingüística en llengües estrangeres dels alumnes dels centres no universitaris de les Illes Balears sostinguts amb fons públics.

Es tracta d’un decret que, com indica l’Hble Sr. Joan Oliver Araujo, membre del Consell Consultiu de les Illes Balears, redueix l’ús del català com a llengua vehicular de l’ensenyament sense que s’hagin produït canvis en el context sociolingüístic que aconsellin tècnicament alentir el procés de normalització de la llengua pròpia de les Illes Balears. A més, contravé de manera clara l’articulació de l’ensenyament sobre l’eix preferent del català com a llengua pròpia i oficial, és a dir, usual de l’ensenyament no universitari. En aquest sentit, eliminant el cinquanta per cent de l’ensenyament en català (Decret 92/1997 esmentat anteriorment) també va en contra de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i de la pròpia Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears.

En definitiva, el Decret 52/2006 no s’ajusta a la CELRM. I quant a això no hi és de més, ans al contrari, afegir que l’Estat espanyol, com a subjecte públic internacional, ha adoptat uns compromisos envers la llengua cooficial pròpia de les Illes Balears que no pot defugir.

LA CELRM I LES AUTORITATS ADMINISTRATIVES I SERVEIS PÚBLICS

Article 10. Autoritats administratives i serveis públics.

1. En les circumscripcions de les autoritats administratives de l’estat en les quals resideixi un nombre de parlants de llengües regionals o minoritàries que justifiqui les mesures que figuren a continuació, i d’acord amb la situació de cada llengua, les parts, en la mesura que raonablement puguin, es comprometen a:

a i) vetllar perquè aquestes autoritats administratives emprin les llengües regionals o minoritàries;

En l’administració pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears hi ha alts càrrecs (de nivell polític i/o executiu màxim) que mai no usen el català en aquelles intervencions públiques fetes per raó del seu càrrec, o en àmbits parlamentaris.

L’apartat 3 d’aquest article 10 especifica:

Pel que fa als serveis públics garantits per les autoritats administratives o per altres persones que actuïn per compte d’aquelles, les parts contractants, en els territoris on es parlin les llengües regionals o minoritàries i en funció de la situació de cada llengua i en la mesura que raonablement puguin, es comprometen a:

a) vetllar perquè les llengües regionals o minoritàries s’emprin quan es presta un servei;

Per il·lustrar l’alentiment i, en certs casos, la regressió que pateix la progressivitat del català com a llengua pròpia de les Illes Balears i com a vulneració d’aquest apartat 3, hi cap fer esment tant a la no aprovació final d’un Pla de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Palma, capital administrativa de la Comunitat autònoma i on el català requereix de més atenció (elaborat durant més de tres anys per distints agents polítics i socials), com la mesura pràctica de no catalanitzar la megafonia de l’Empresa Municipal de Transports, malgrat els reiterats requeriments i reclamacions fets per l’OCB.

L’apartat 4 de l’article 10 fixa:

4. A fi d’aplicar les disposicions dels paràgrafs 1, 2 i 3 que hagin acceptat, les parts es comprometen a adoptar una de les mesures següents o diverses:

a) la traducció o la interpretació eventualment sol·licitades;

b) el reclutament i, si s’escau, la formació de funcionaris i altres empleats públics en un nombre suficient;

c) l’acceptació, en la mesura que es pugui, de les sol·licituds dels empleats públics que coneguin una llengua regional o minoritària perquè se’ls destini en el territori on es parla aquesta llengua.

Probablement aquest és un dels punts més importants d’una política realment activa de protecció de les llengües, per tal com al ciutadà li resultarà difícil i impossible adreçar-se a un funcionari estatal que no sigui capaç d’entendre i parlar la llengua oficial pròpia de les Illes Balears. És en aquest sentit que cobra valor negatiu el fet no contemplar en la nova redacció de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears la igualtat de drets i deures lingüístics, és a dir que tot els ciutadans de l’arxipèlag balear tenen el dret i el deure de conèixer i usar el català per ser llengua pròpia i oficial.

A banda d’això i com una mostra més de la regressió que està patint la normalització del coneixement i ús del català a les Illes Balears durant els darrers quatre anys –i que contravé novament la CELRM-, el grau de coneixement d’aquest idioma de part dels optants a l’oferta pública d’ocupació que convoca anualment el Govern de les Illes Balears, ha sofert una modificació a la baixa molt important.

LA CELRM I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

L’article 11 de la CELRM es dedica als mitjans de comunicació i diu, per allò que convé a aquest informe:

Article 11. Mitjans de comunicació

1. Per als parlants de llengües regionals o minoritàries, en els territoris on es parlin aquestes llengües, segons quina sigui la situació de cadascuna i en la mesura que les autoritats públiques de manera directa o indirecta tinguin competències, atribucions o un paper per representar en l’àmbit esmentat, respectant alhora els principis d’independència i d’autonomia dels mitjans de comunicació, les parts es comprometen:

a) en la mesura que la ràdio i la televisió tinguin una missió de servei públic, a:

i) garantir la creació, com a mínim, d’una emissora de ràdio i un canal de televisió en les llengües regionals o minoritàries; o

ii) fomentar i/o facilitar la creació, com a mínim, d’una emissora de ràdio i un canal de televisió en les llengües regionals o minoritàries; o

iii) adoptar les mesures adequades perquè els mitjans de difusió programin emissions en les llengües regionals.

b) i) fomentar i/o facilitar la creació, com a mínim, d’una emissora de ràdio en les llengües regionals o minoritàries.

c) i) fomentar i/o facilitar la creació, com a mínim, d’un canal de televisió en les llengües regionals o minoritàries.

d) i) fomentar i/o facilitar la producció d’obres d’audició i audiovisió en les llengües regionals o minoritàries.

e) i) fomentar i/o facilitar la creació i/o el manteniment, com a mínim, d’un òrgan de premsa en les llengües regionals o minoritàries.

2. Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua parlada de manera idèntica o semblant a una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. A més, es comprometen a vetllar perquè no s’imposi a la premsa escrita cap restricció a la llibertat d’expressió i a la circulació lliure d’informació en una llengua parlada de manera idèntica o semblant a una llengua regional o minoritària. L’exercici de les llibertats esmentades anteriorment, que comporta deures i responsabilitats, pot ser sotmès a certs tràmits, condicions, restriccions o sancions que prevegi la llei, que constitueixin mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat nacional, la integritat territorial o la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la prevenció de la delinqüència, la protecció de la salut o de la moral, la protecció de la reputació o dels drets aliens, per impedir la divulgació d’informacions confidencials o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.

3. Les parts es comprometen a vetllar perquè els interessos dels parlants de llengües regionals o minoritàries estiguin representats o siguin presos en consideració en el marc de les estructures que es creïn de conformitat amb la llei, per tal de garantir la llibertat i la pluralitat dels mitjans de comunicació.

Quant a aquesta ordenació sobre mitjans de comunicació cal dir que la clausura, el 2003, de SOMRÀDIO, una emissora pública íntegrament en català i que donava màxima difusió a continguts que tenien a veure amb les manifestacions artístiques de les Illes Balears i, per extensió, a aquelles fetes en expressió catalana, suposà una claríssima vulneració tant a la l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i a la Llei de Normalització Lingüística, com a aquesta Carta en determinar la necessitat de comptar amb mitjans audiovisuals en llengua pròpia.

El 2005 el Govern de les Illes Balears inaugura IB3 Ràdio i IB3 Televisió, la ràdio i televisió públiques, però no fan la seva programació íntegrament en català (com indica l’Article 11, a i) que es comenta), sinó que, contràriament, la presencia d’aquesta llengua es reserva als informatius i a alguns programes puntuals.

En aquest apartat s’hi haurien d’incloure, a més, les deficiències en la recepció dels productes audiovisuals públics d’altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol que també tenen el català com a llengua pròpia, és a dir, a la ràdio i televisió pública de Catalunya i del País Valencià. Considerant el català la llengua que agermana distints territoris dels estats espanyol i francès, d’una banda, i de distintes comunitats de l’Estat espanyol per una altra, cal tractar-lo i considerar-lo en la seva integritat de parlants (com indica, tanmateix, l’apartat 2 de l’article 11 de la CELRM)

En aquests moments està acordada entre el Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya la recepció mútua de les seves emissions televisives en sistema analògic, però no està gens clara la futura recepció de la televisió digital terrestre (TDT) i hauria d’estar prevista i ordenada, per tal de resituar el català en el lloc que, per parlants i prestigi, li correspon.

Finalment, cal denunciar la manca total d’interès de part de l’administració autonòmica de les Illes Balears a aplicar les mesures establertes a la Llei de Normalització Lingüística perquè els mitjans de difusió balears programin emissions en català o n’incorporin aportacions en aquesta llengua (article 11, a iii de la CELRM).

LA CELRM I LA CULTURA

Article 12. Activitats i serveis culturals.

1. En matèria d’activitats i de serveis culturals —en particular de biblioteques, videoteques, centres culturals, museus, arxius, acadèmies, teatres i cinemes, així com

treballs literaris i producció cinematogràfica, expressió cultural popular, festivals, indústries culturals, inclosa en particular la utilització de tecnologies noves—, les parts,

pel que fa al territori on es parlen aquestes llengües i en la mesura que les autoritats públiques tinguin competències, atribucions o un paper per representar en l’àmbit

esmentat, es comprometen a:

1. fomentar l’expressió i les iniciatives pròpies de les llengües regionals o minoritàries, i afavorir els diferents mitjans d’accés a les obres produïdes en aquestes llengües;

2. afavorir els diferents mitjans d’accés en altres llengües a les obres produïdes en les llengües regionals o minoritàries ajudant en les activitats de traducció, doblatge, postsincronització i subtitulació i duent-les a terme;

3. afavorir l’accés en llengües regionals o minoritàries a obres produïdes en altres llengües ajudant en les activitats de traducció, doblatge, postsincronització i subtitulació i duent-les a terme;

4. vetllar perquè els organismes encarregats d’organitzar diverses formes d’activitats culturals, o de donar-hi suport, integrin de manera adequada el coneixement i la pràctica de les llengües i de les cultures regionals o minoritàries en les activitats la iniciativa de les quals depengui d’ells o a les quals prestin el seu suport;

5. afavorir la dotació dels organismes encarregats d’organitzar activitats culturals, o de donar-hi suport, amb un personal que domini la llengua regional o minoritària, a més de la llengua o les llengües de la resta de la població;

6. afavorir la participació directa, referent als serveis i als programes d’activitats culturals, de representants de parlants de la llengua regional o minoritària;

7. fomentar i/o facilitar la creació d’un o diversos organismes encarregats de recollir, rebre en dipòsit i presentar o publicar les obres produïdes en llengües regionals o minoritàries;

8. si s’escau, crear i/o promoure i finançar serveis de traducció i de recerca terminològica amb vista especialment a mantenir i desenvolupar en cada llengua regional o minoritària una terminologia administrativa, mercantil, econòmica, social, tecnològica o jurídica apropiades.

2. Quant als territoris diferents d’aquells on s’emprin tradicionalment les llengües regionals o minoritàries, les parts es comprometen a autoritzar, fomentar i/o preveure,

si el nombre de parlants d’una llengua regional o minoritària ho justifica, activitats o serveis culturals apropiats, de conformitat amb el paràgraf precedent.

3. Les parts es comprometen, en la seva política cultural a l’estranger, a donar un lloc apropiat a les llengües regionals o minoritàries i a la cultura que expressin.

És en aquest apartat on la política pública duta a terme durant els darrers quatre anys quant al coneixement i promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears ha estat més contrària als senyals diferencials. En consonància amb el retrocés experimentat en el coneixement, ús i promoció del català, com hem vist, el seu marc cultural ha patit les conseqüències d’una directiva i disseny ineficaços, en els casos en què s’han donat tímidament, o fins i tot enfrontats a aquesta promoció.

La pròpia televisió pública, IB3, emet el cent per cent de les pel·lícules en castellà (contravenint l’apartat b) d’aquest article 12) i els doblatges al català de programes televisius forans són del tot testimonials i reduïts a la migrada programació infantil. D’aquesta manera, l’imperatiu legal de fer servir la televisió pública de punta de llança de la normalització lingüística no s’atén. Lluny de fer-ho, els pressupostos dedicats a aquesta naturalització de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, s’han vists retallats en els pressuposts de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per al 2007.

Tampoc les manifestacions públiques de la cultura tradicional, expressada en festes i desfilades, i programades per l’administració pública de les Illes Balears no contemplen -com es desprèn d’aquest article 12 de la CELRM- el coneixement i l’impuls de l’imaginari propi. No sols això, sinó que s’han donat casos (festes de sant Sebastià 2006, gener) de substitució de representacions tradicionals per altres mediàtiques i als antípodes dels trets propis.

Totes aquestes mancances i deficiències s’han materialitzat a les Illes Balears en la bastida d’un discurs polític hostil i menyspreador vers la seva llengua i cultura pròpies, una pràctica que vulnera de forma clara l’ordenament jurídic autonòmic, estatal i europeu, i que ha de cessar immediatament si veritablement es consideren les cultures i les llengües patrimonis immaterials de la humanitat. Uns patrimonis sobre els quals se sustenta el valor suprem de la vida i de la llibertat.