Parlament de Margarida Aritzeta, responsable de commemoracions històriques i culturals de la Generalitat de Catalunya, en els actes de commemoració del Bicentenari de la Batalla del Pont de Goi, a Valls, el 28 de febrer de 2009.

Ilm. Sr Albert Batet, alcalde de Valls

Ilm. Sr. President de la Diputació, Ilms. Srs. Alcaldes

Autoritat militar, Autoritats, senyores i senyors diputats, senyora Desfayes-de Boccard, senyores i senyors

Va ser precisament la necessitat de rememorar els fets de la Guerra del Francès, impulsada per institucions i ajuntaments, la que va portar a la Generalitat de Catalunya fa tres anys a crear una comissió que estudiés la manera de recordar-la dignament, després que un any abans s’havia creat la que recordava els fets de la Guerra de Successió. I va ser aquesta comissió de la Guerra del Francès, a la qual s’afegiren les necessitats del calendari històric, que ens mostrava la densitat i complexitat de la nostra memòria col.lectiva, la que va empènyer al Govern de Catalunya a crear l’any passat la Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals, de la qual tinc l’honor de ser responsable. I així s’esmenta en el Decret de la seva creació.

Commemorar una fita de la història del nostre poble, que en aquest cas ens parla del valor i el sacrifici dels seus habitants, tal com consta a l’Arc del Triomf de París, és teixir ponts en la memòria col.lectiva. És l’eina necessària per mirar el futur sense perdre de vista què som, d’on venim, i de quins actes i quines persones ens hem de sentir honorats de recordar, per tal que ens serveixin de guia, d’imatge, de referència, d’avís, de fita...

Bona part del nostre passat, com el de tots els pobles que ens envolten en aquesta Europa que volem construir entre tots, ha estat marcat per la pugna, de vegades sagnant, amb els nostre veïns. Però també, malgrat aquests episodis cruents, tenyits alhora de sang i d’heroïsme, el veïnatge i les relacions amb els pobles d’Europa amb qui hem establert contacte i veïnatge, ens han fet créixer econòmicament i humanament. La nostra gent, els nostres negocis, els nostres projectes, sovint han trobat camins de florir més enllà de fronteres i disputes, a l’empara de banderes que no eren de guerra sinó de pau, que és l’època en què es consolida el progrés.

Hem après del passat. I per això, perquè no l’oblidem, estem fermament compromesos amb el futur. Un futur de col.laboració i d’intercanvi, de respecte, per aquells amb els quals un dia o altre hem estat enfrontats. Aquest és el sentit de la memòria.

L’any 1808, ara fa dos-cents un anys, Catalunya vivia una situació convulsa i una crisi de societat que a la llarga forçaria el pas de l’Antic Règim al triomf de la revolució liberal. Paral·lelament calia fer front a les tropes de Napoleó que envaïen el país, i que de bon començament hi havien entrat sense trobar resistència. La resistència, que va venir després, va suposar una mobilització generalitzada de la població civil mitjançant l’exèrcit regular (sometents) alhora que apareixien cossos irregulars de caràcter semiprofessional (fusellers de muntanya o miquelets). La guerra regular, però també la guerrilla, van tenir un impacte important en la demografia i les mentalitats del Principat.

L’any 1809, la guerra havia arribat d’una forma cruenta a aquestes terres. M’estalvio d’entrar en detalls de contingut, perquè es pot conèixer amb detall en la magnífica edició de La batalla del Pont de Goi, de Francesc Murillo, que aquest dijous presentava l’Institut d’Estudis Vallencs, per rememorar els fets del dia 25 de febrer d’ara fa dos-cents anys i emmarcar-los en l’escenari que els donava sentit. Els en recomano la lectura.

En l’àmbit més general, sabem que els francesos van provar d’atreure la població catalana –en el camp de la llengua amb la publicació bilingüe, en francès i català, “del Diari de Barcelona­”– i amb l’annexió del Principat a França pel gener de 1812. Però, tot i l’existència d’un petit nombre d’afrancesats catalans, molt minoritaris encara que d’una alta talla intel·lectual, també sabem que la resistència al francès va ser ferotge. La Constitució de Cadis de 1812 i les discussions que varen tenir lloc per a la seva aprovació van ser el reflex d’un discurs polític particularista català que defensava la recuperació de les llibertats constitucionals perdudes el 1714, encara tan a prop aleshores, i la vindicació de la modernitat política.

Segons els historiadors, la guerra del francès, coneguda a la resta d’Espanya com a guerra de la independència, va fer possible que la resistència adoptés formes espontànies d’organització política com les juntes locals que varen donar pas a la Junta Superior de Govern de Catalunya. Les idees d’aquesta nova organització política, inspirada en nocions federals, contribuïren a la formulació del republicanisme que va animar la política posterior. Així mateix, les revoltes tradicionals rurals aportaven, a través del carlisme i altres vies, els fonaments del catalanisme conservador. D’una banda i de l’altra, doncs, de la dreta i de l’esquerra, tindrem l’embrió dels dos corrents principals del catalanisme.

Avui, però, ens hem aplegat aquí per rebre homenatge pòstum als herois caiguts en aquella batalla del Pont de Goi, comandats pel general Reding. D’ells i del seu valor, de la seva resistència, és deutor el nostre poble, que va sobreviure a la batalla i a la guerra.

Perquè no podem oblidar, des de la seva memòria i amb els qui aquell dia foren els nostres enemics, estem compromesos a construir un futur de pau i de prosperitat, en la mesura que tots junts trobem camins per superar positivament les diverses crisis que se’ns presentin.