Grup Scout “El Millars” de Castelló,
el meu referent.
Joan Josep Trilles i Font
Colla “El mitget”
A finals dels anys seixanta, des de la parròquia de la Santíssima Trinitat de Castelló, gràcies a grans mestres com Jesús Rul i José María Gozalbo, vaig sentir la inquietud d’eixir a fer activitats a l’aire lliure, m’agradava la natura, tenia deu anys.
En aquest temps sols hi havia dues possibilitats d’anar de campament, amb la O.J.E. (Organización Juvenil Española) o amb el Padre Amorós. Una altra cosa eren les colònies escolars.
Jo era fill de carreter i el major de cinc germans, a casa no hi havia diners per pagar la vestimenta que gastava la O.J.E. i encara menys, per pagar les despeses del campament. Així doncs, sense tenir en compte cap altra qüestió, que no fora l’econòmica, vaig optar per les activitats que organitzava el Padre Amorós, per anar al Campament de Sant Pere, a la Sènia (Tarragona), on anàvem els més menuts, els majors ho feien al mas de Carlares. Foren dos anys a la Sènia, un a Fortanete (Teruel) i un altre a la Fuente del Cañar a Almedíjar. Vaig estar amb mossèn Eduardo de Benlloch i amb el Padre Javier Iraola pare Agustí de Rentería.
Al mateix temps, gaudia dels patis del convent dels Agustins al carrer Major, actualment aquest espai l’ocupa el Complejo San Agustín. Qui no recorda aquells campionats de futbol i bàsquet ...!
Gràcies a un grup de joves, muntarem el Club Casicíaco amb el Padre Javier al carrer del Dr. Roux, on hi ha en l’actualitat un mesó. Tothom feia activitats, moltes d’elles dirigides a l’oració, al cant i a l’espiritualitat. Llavors quatre de nosaltres, Àngel González, Vicent Varella, Javier Renau –tots tres mestres- i jo mateix, començarem a portar xiquets d’excursió pel camp.
Aquesta opció no va caure massa bé entre la comunitat de joves, i així doncs, marxarem del cau i anàrem a parar als Carmelos, al carrer Ros d’Ursinos, en una planta baixa que hi havia just al costat de l’església.
Eren les primeries de 1973 i comencem a albirar un grup excursionista. Començarem a construir el Refugi Wilfo a la Pobla Tornesa. Sabeu perquè li ficarem al grup el nom de “El Millars“, per eixa poema de Manolo Rozalén, que sempre cantàvem i que ens diu:
La Plana es una donzella,
que viu voreta la mar,
la Plana és una donzella,
la tenen que festejar.
De les muntanyes més altes
baixà un fadrí molt templat,
es el nuvi de la Plana
i li diuen el Millars. (repetició)
Com que Àngel, que treballava a Sanitat, coneixia una xica que li deien Paquita Orduña, i que venia de València, on havia estat Akela de Llobatons d’un grup d’escoltes, llavors decidirem fundar el que avui és, el Grup Scout “ El Millars “ de Castelló. Molts joves ens implicarem en aquella gestació, però també és de veres que cal donar les gràcies a totes les famílies que han sabut estar sempre al nostre costat.
La nostra pañoleta, distinció que porta cada grup escolta per diferenciar-se, és un mitget verd, per recordar el mocador típic de la Magdalena de Castelló, i està vorejada per la senyera que sempre ha estat present en totes les nostres manifestacions i actes.
En aquell temps, a les comarques de Castelló sols hi funcionaven tres agrupaments: el Grup Espadà de la Vall d’Uixó, Don Bosco dels salesians de Borriana i El Millars a Castelló. Després nasqueren els grups d’Onda i de l’Alcora. Gràcies al bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, Josep Maria Cases i Deordal, poguérem fer activitats i campaments sota el seu bressol, eren temps de transició i d’una església oberta a la realitat social que l’envoltava. Una església, un bisbe, que mirava d’ajudar els més necessitats i s’implicava socialment i cultural en les preocupacions i projectes de la seua terra i del seu poble, sense prendre partit per cap opció política.
Més tard, els tres primers grups ens acollirem junt als Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi al MSC (Moviment Scout Catòlic) i els altres dos als Scouts d’Espanya.
Com recordo aquells campaments i acampades de la primera època a la Serra d’Irta, al Pla de la Pitxa (Pobla Tornesa), Sant Pau (Albocàsser), Cirat, Cantavieja, Montanejos, Ayodar, Fuentes de Ayodar, Penyagolosa, Jaca, Linares de Mora, Mas del Viudo (Albocàsser), i quantes experiències i anècdotes vaig viure... es faria massa llarg contar-ho tot... Això sí no oblidaré mai el bany a la Serra d’Irta, on la Guàrdia Civil ens va treure a xiquets i monitors de l’aigua. Ens van salvar dels remolins que se’ns engolien. O també, del riu glaçat a l’acampada a Jaca que feia difícil rentar-se les dents o la gran revetlla a les festes d’Albocàsser. Per no parlar-ne dels trencaments a les Olimpíades d’Ayodar, les promeses de compromís i la meua primera cervesa a Montanejos als 25 anys... La contalla no s’acabaria mai.
En aquest món de l’escoltisme mai he après coses dolentes, com ben bé deia el fundador de l’escoltisme, Baden Powell, “del xiquet, de la persona més dolenta, sempre podem traure com a mínim un 1% de positiu, llavors treballem per ell”.
A les comarques de Castelló l’Escoltisme ha quallat de debò, hi ha molts agrupaments, amb joves que segueixen els tres principis bàsics del seu ideari: pedagogia de la fe amb un ferm, però crític compromís davant l’església; pedagogia activa amb un compromís davant la joventut i la natura; i pedagogia de país amb un compromís amb el nostre entorn, la nostra llengua, la nostra ciutat, el nostre país.
Actualment el Grup Scout “El Millars” ocupa una casa de la parròquia de Santa Maria al carrer Gombau, darrere de la Casa dels Orfes. Ara els campaments els fan ben lluny, a Navarra, als Pirineus, a la Val d’Aran, a Burgos, ...fins i tot han viatjat als Roverway a Itàlia. Com canvien els temps...!
El proper mes d’abril celebrarem plegats 35 anys d’existència, un grapat d’anys plens d’il·lusió. Amb un grup de monitors que ajuda els infants a seguir endavant i per on han passat un bon gavell d’infants que sempre estan a punt per a tot.
Els anys transcorreguts dintre del món de l’Escoltisme han marcat la meua trajectòria vital, m’ha donat un camí en la vida. Arriba un moment, però, que tenim que canviar d’activitat per qüestions diverses, que assolim noves etapes en la nostra vida, per què hi ha un moment per a cada cosa. Per damunt de tot, i això que fa més de vint-i-cinc anys que estic desconnectat d’eixe món, com a membre actiu, (els meus fills formen part del grup), sempre m’he considerat un escolta més, no sols de paraula sinó de fets. En totes les facetes de la meua vida he intentat viure com un escolta més, sempre sumant, mai restant. Això que solem dir de paraula d’escolta i estar sempre a punt, han estat principis que han donat llum a la meua raó de ser.
1