FALLES ECOLÒGIQUES: A LA RECERCA D'UNA DEFINICIÓ

("Pepito 102. La revista de les falles de Gandia". Any XVII. Època VI. Abril 2008)

Des de la seua invenció, la construcció de falles com a estructures efímeres de caràcter combustible ha patit transformacions considerables en determinats aspectes. Des de la seua organització compositiva i estilística fins a la seua intencionalitat i rerefons crític, han suportat amb major o menor desfici les modificacions que els han anat marcant els gustos, els corrents estètiques, les modes i fins i tot les censures repressives que han imposat les seues capritxoses voluntats, inclús després dels anys de dictadura i transició. Un d'estos canvis més radicals el protagonitzen els constituents bàsics empleats pels artesans-artistes fallers en l'elaboració de les seues creacions. Així, materials d'origen natural com la cera, el cartó i la tela han sigut substituïts, amb els anys, per suports més versàtils com el poliestiré expandit (EPS), més conegut com a suro blanc o poliexpan.

Amb independència de les facilitats i comoditats que l'ús d'este material suposa per a l'artífex faller, l'EPS ha suscitat no poques controvèrsies quant a la seua toxicitat per combustió. No obstant això, moltes d'estes polèmiques es basen en argumentacions molt pobres que sovint es limiten a discriminar l'EPS, en comparació amb altres matèries més tradicionals, simplement pel color que exterioritza la seua crema: el negre enfront del blanc. Si estiguérem parlant en altres termes este prejuí discriminatori pel color es desaprovaria immediatament com a atac racista.

La veritat és que la ignició de l'EPS resulta contaminant, però no hi ha cap combustió que no ho siga. Així que el debat hauria de desviar-se cap a altres camins o, almenys, considerar un altre tipus de paràmetres que contemplaren el terme de sostenibilitat entés com a manteniment ecològic a partir d'una “contaminació” equilibrada, controlada i proporcionada. Partint, en primer lloc, dels processos productius, ens sorprendria comprovar, especialment als més detractors, que l'obtenció de fabricats derivats del malmirat poliexpan no resulta tan perjudicial en comparació amb la dels materials emprats tradicionalment. Resulta prou aclaridor en este sentit que, exceptuant lògicament de la quantitat de petroli emprat i, en alguns casos, de la quantia de residus sòlids obtinguts, un altre tipus de variants atorguen un clar avantatge a la producció d'EPS pel que fa a la sostenibilitat mediambiental. Paràmetres com l'ús de productes químics, el consum d'energia, l'aigua de processat i de refrigeració, la contaminació de l'aire i de l'aigua, el potencial de calfament global, etc…es decanten a favor del suro blanc en detriment dels cel·lulòsics (fusta, paper i cartó).

D'altra banda, i açò bé ho saben els artistes fallers, la quantitat de fusta emprada per a armar l'esquelet estructural d'una peça d'EPS és considerablement inferior a la que s'utilitzaria si es construïra la mateixa figura amb cartó-pedra.

Però açò no és tot, un altre tipus d'assajos extrets d'un completíssim informe elaborat per l'empresa alemanya BASF resulten no menys interessants. Estes experimentacions mesuren, entre altres variables, la quantitat de monòxid de carboni alliberat a l'atmosfera durant la combustió de diversos materials, entre ells la bromera rígida d'EPS confrontada amb productes naturals com la fusta i els seus derivats com el contraxapat i el conglomerat. Establint comparacions finals, de nou no queda tan malparat el poliexpan. I és que, a l'emprar els diversos materials mesurats en volums, el pes total del producte cremat diferix enormement entre la fusta i l'EPS, ja que este últim es compon bàsicament d'aire en més d'un 90%.

Però a més, lluny de malmetre contra este tipus de productes sintètics d'una manera coherent, hi ha col·lectius i comissions solidaritzades enormement amb el medi ambient que, encara que rebutgen contundentment l'ús d'EPS en els seus monuments, s'atrevixen a vanagloriar-se per emprar pintura ecològica, això sí, elaborada a partir del petroli, és a dir, plàstica, d'origen sintètic. En el cas de pretendre rescatar els materials tradicionals, bàsicament naturals, enfront dels nous sintètics, no seria més fàcil començar a defendre el més evident? No pareix més senzill, per exemple, començar per substituir este tipus de pintura per la que s'ha emprat tota la vida, els colors a l'oli, o recórrer a les temperes de cola animal o a les emulsions d'ou? No resulta més lògic rebutjar les preparacions comercials i tornar a fer ús de la cola de conill com a aglutinant per al panet? No seria més senzill substituir els vernissos sintètics per resines naturals com el dammar o el màstic i canviar els adhesius com l'acetat de polivinilo (cola blanca) per la cola forta empleada pels fusters des de fa més de cinc segles? Açò sí que està ja en les nostres mans i pareix una bona recomanació fins que aconseguim elaborar un suport idoni extret, per exemple, de la pell de la taronja.